dilluns, 26 de setembre de 2011

1939. Any de condemna

Sabent que m'enganyes
marxo de la meva terra.
Deixaré llavor 
per si algun dia
puc tornar a regar-la.
La immensitat del cel
ara serà la meva casa
i res mai més serà igual,
doncs per on trepitjo,
ja no és la meva herba. 
Les llàgrimes no cauen
doncs ja n'estic seca.
Quin va ser el meu pecat
per no morir en ella?
Quan passi el riu
tot quedarà enredera.
Els meus somnis.
El meu futur.
La meva llengua.
Doncs la tindré que amagar
dins aquesta la meva boca
si vull tornar a defensar-la.
No ho puc entendre.
Sols vull fer el que ells fan
viure a la meva terra,
trepitjar els meus camps
i contemplar com el sol 
mor a la carena.
El vi usat i el pa canviat,
la terra molla 
per plantar blat,
deia la meva àvia.
Sento que moro a cada pas
i les arrels m'han tallat
sense poder decidir
si el millor per mi
és lluitar per ella.
Sabent que m'enganyes.
Marxo de la meva terra.
Però tornaré.
I plantaré olivera.
El seu fruit,
la meva llibertat eterna.
















3 comentaris:

  1. Això no passarà,Marta. I si fos així, no cal la llavor, totes les flors del món tindràn regat el jardí perquè el trobis igual.La millor flor ets tu. No tinguis por, no passarà res. Fa ja tres segles que lladren, però ara no és com abans. Ara la terra nostre ens té per sempre més cautius per defensar-la, per estimar-la més, perquè ens parlis d'ella amb la teva veu de seda.

    ResponElimina
  2. mira et vaig prometre que si algun no m'agradava to diria no es que no m'agradi es que el trobo molt tristy no fa per tu ets lk'estrelleta que mes brillaaaa y llueix el poema es genial pero molt tris per mi infinits ....per la persona mes especial del univers muaaa

    ResponElimina
  3. Not'hi allunyaràs pas mai de la teva terra,perquè tots,i tu la primera la hi portem al cap,Benèita sigui

    ResponElimina