dimecres, 28 de setembre de 2011

Les carícies que tu em dones

T'espero en la fosca.
Nua d'esperit.
Intentant recordar les passes
que fins a tu,
em va portar el destí.
I no tinc temps de reaccionar
doncs les carícies que tu em dones
em fan viatjar al més enllà,
recorrent pam a pam la nuesa
d'un cos a punt d'entregar.
El paradís,
en les teves mans.
En sentiment brodat.
Instant plasmat 
viscut amb intensitat.
Els meus llavis,
passaran de puntes per la teva pell
per intentar despertar
el nostre instint natural.
El que vindrà després
millor fer que explicar.
Segur que tots entendran
el que vull dir.
Qui busca sentiment
es troba amb el desig
dibuixat en una pell
amb olor de rosa i mel.
Les carícies són el menjar
i jo,
la que té gana.
T'espero en la fosca,
si és que vols, 
venir-me a provar.























2 comentaris:

  1. "El temps és efímer, passa poc a poc però inexorablement, de puntetes. Igual que un llunyà però recent tros de vida em portà la teva dolça companyia.I no és efímer, però encara és ombra del que jo vull.Necessito la rosa i la mel que desprenen els teus llavis i el cos sencer.I les caricies, també.

    ResponElimina
  2. MARTA ,QUI VA DIR QUÈ ÉS POESIA.....SI POESIA ETS TUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUUU,PTONS MARTONA

    ResponElimina