Ja estic farta de lluitar,
contra el voler i el poder.
Sempre planifico allò que en diuen temps
i mai sé quin és per mi
i quin,
sols he de mirar a través...
A través de la distància
d'allò que no m'està permès.
Necessito el teu indult
que em faci lliure l'ànima
i em tregui les manilles
que em manté lligada a tu.
Buscant la clau m'he adonat
que potser,
no em vull lliurar del meu futur.
Els bons descobriments
s'han d'assaborir
amb tots els sentiments.
Amb tu em vull quedar.
Ja ho he decidit.
Tu podràs dir que no.
Que m'importa,
et demostraré el que sé fer.
Ningú és mor per mi,
ho sé.
Però quanta gent demostra
el que per tu sent?
Encara que jo pugui escriure cada nit
no és un guió assajat.
La vida també es pot planificar
i no sortir com un ha desitjat.
M'encanta ser l'esquer
que tu vols pescar.
Però no et pensis que fàcil serà.
La meva força neix
de la teva seguretat.
No vull apagar res.
Ho vull encendre tot.
Per si algun dia m'has d'oblidar
recorda el que et dic:
la meva boca et pot mentir
però els meus ulls sempre,
la veritat et diran.
Tinc la sensació,
que el mai més
ha arribat massa aviat,
camuflat per l'oportunitat agredolça
d'allò, que mai s'esborra.
D'un buit que comença a fer-se gran
quan intento respirar el teu record.
Que tonta,
sabia que això passaria
i no vaig preparar-me prou.
Les il·lusions feien créixer les mentides
com bombolles de sabó
que esclaten
en el moment menys indicat.
Mai és oportú oblidar a qui estimes.
És la proba que ningú vol superar.
Sempre tenim quelcom a renunciar.
Mes, és difícil saber-ne triar
si és el cor,
el que comença a manar.
I ja m'he tornat a equivocar.
Ho he tornat a donar tot
i l'amor m'ha tornat a matar.
Mai un tot va ser tan gran.
Ara ja no és res.
Un petit res,
que s'intenta oblidar.
Mai es oportú
enfrontar-se
contra el que no es pot lluitar.
El sentiment sempre és més fort
que la racionalitat.
Sentint-t'ho molt, així morirà.
Ningú és més que ningú.
Però tu, cada dia et superes.
M'ensenyes jocs que no tenen regles.
Camins per explorar
on sense roba,
és com millor es pot jugar.
La imaginació ens inunda
i ens fa perdre el control.
Cada racó del teu cos,
un lloc nou per iniciar
el que més m'agrada,
l'art d'estimar.
La seducció és un esquer
que tu saps preparar molt bé.
No necessites floritures.
Sols, ser com tu ets.
El xiuxiueig d'una paraula.
La carícia oportuna.
El petó en la boca
i com no,
la teva mirada que tot ho toca...
Els dies passen
i cada cop ho tinc més clar.
Llavors en que quedem,
juguem a guanyar?
Tens un no sé què
que em fa perdre les hores.
L'esperit.
Les ganes.
I el sentit.
Se m'accelera el moviment
amb el cos mig adormit.
El cor batega fort
quan es desperta la oportunitat
d'equivocar-me al teu costat.
Serà que així puc tocar
el que és humà i no diví?
El que em mostren les llàgrimes,
el que ensenya el dolor.
Ningú és més valent,
per no tenir mai por.
Tens un no sé què
que em fa somiar impossibles.
Voler caçar estrelles,
d'un cel infinit,
on tu, no arribes.
No mires d'on ve el vent.
Si les ombres son fosques
ni si a l'estiu li segueix l'hivern.
Suficient serà explicar
per qui vulgui escoltar
que els teus llavis neix el cel
que algun dia em vull menjar.
Un petit incís.
No sé si aconseguir mai podré
tocar una cosa tan gran.
Sols sé que em queda un privilegi
del que ningú em podrà privar:
Somiar.
Quan tanco els ulls les fantasies
que es fan reals
a ningú li he d'explicar.
Bé sols a tu,
amb qui m'agradaria,
fer d'un instant,
per sempre eternitat.
No són les pors que em persegueixen,
ni les ganes que em poden.
Ni la orientació de perdre'm
en un sisè sentit de témer.
Són les ganes de sentir.
D'imaginar impossibles.
De ser qui sóc, per sempre més.
De que el temps no passi.
De que el meu llapis no es cansi
i surtin lletres, de tot el que us dic.
Ningú en farà caure
d'allí on estic.
Quan el cor et batega fort.
La veritat no pot dormir.
Jo no disfresso pas res.
Un polsim de sal.
Un toc de misteri.
Tot en són ingredients
per que en negra fosca
tu et puguis imaginar,
si vols,
d'on naixen algun somnis
abans,
de que tu els puguis somiar.
No és arrogància.
És sinceritat.
Les paraules seran per cadascú,
el que cadascú voldrà escoltar.
La meva intenció sols serà
compartir,
el que en un instant pugui plantar.
La veritat no es pot disfressar
Un toc de misteri.
Un polsim de sal...
Engalanada
puja una dama
a un tren a mitja nit.
Es treu els guants,
en el seu compartiment.
Les maletes ja han pujat
per un altre departament.
I mentre es va despullant
el tren,
comença via a enfilar
cap al desconegut.
Mira per la finestra.
El vapor trenca el negre paisatge
i ella,
al seient és deixa
descansant per un llarg viatge.
Algú truca la porta.
Ella intueix qui és.
La passió li entra al cor
en segons àvids de sentiment.
Ara, que importa el temps.
Sols s'escolta el xiulet.
A ningú més.
Així s'inicia els seu viatge.
El viatge,
en l'Orient Express
Vols descobrir
el gust de la seva pell.
L'instint que t'intriga.
Doncs, sense paraules de boca
veus que la màgia s'apodera,
de tot, el que ella toca.
Amb la seva llengua et guia.
El seu cos és un mapa obert
on el tresor potser una trampa.
Però a tu et dona igual.
En la teva competència,
l'amor ja no és feblesa,
si no acte,
de lluita rival.
En capseta de sucre diuen que la trobaràs.
Qui sap si és veritat...
Quan en fosca nit
ella humana es torna
a sobre del llit,
t'ensenya,
que cada tros de la seva pell
destil·la veritat.
Doncs la roba ja no la protegeix
de les inclemències exteriors.
No li fan falta.
Els teus braços
li fan de protecció
de totes les seves pors.
Vols descobrir el gust de la seva pell?
En capseta de sucre,
diuen que la tens,
si ella es deixa tastar.
L'amor,
ai quin invent,
doncs un cop es tasta
tothom vol repetir.
No deu ser
pas, tant dolent.
