dissabte, 26 de juliol de 2014

Una flama anomenada món

Encara busco que el destí em trobi,
que l'aigua en lloc de mullar
em sequi,
que la lluna baixi del cel
i m'ensenyi a comptar estels
i que la resta del temps,
passi com al principi
amb una munió de batecs,
a la panxa de la meva mare.
Descobrir nous paratges
on tan sols arribi el sol i l'aire
i el silenci sigui el bressol,
de les imatges que els meus ulls fiten.
On la brisa del mar
es toqui amb les mans
i la gelor de la neu
em glaci les ànsies
i em porti a un son dolç,
del que no vull despertar-me.
Que encara que sigui fosc
la por em doni confiança
i entendre que després de tot,
sóc la petita guspira
d'una flama anomenada món
on cada dia tot gira,
sense aturar-se ni un segon.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada