Entres, al compàs d'una bufada que agafa força en els meus llavis, i s'abandona sense recança. Has imaginat tantes vegades com seria la màgia, que avui, vols que aquesta, en sigui perfecta. I tanques els ulls, i obres la teva ànima, i voreges els sentiments, deixant oberta la carícia. Mentre, la nit escampa les seves hores sense pausa, però tu no te n'adones, perquè el moment t'atrapa i et fa presoner, d'un retorn impossible. Agafes aire i camines, deixant-te endur per la inèrcia pensant que sigui el que el distí vulgui, perquè avui, la covardia, te l'has deixat a casa. I tot que dubtes, perquè aquests sempre existeixen, li mires als ulls i amb el seu silenci et contesta, que ella, també t'estima.
Un pim-pam a quatre bandes que després de sentir-te la veu durant deu hores, no va tenir cap mena de dubte que el que volia, era estimar-te. Jo, en primera persona infinitiu o gerundi d'un temps futur què, s'imagina passant per la teva pell hores eternes, tancant els ulls com els cecs per aprendre més de cada corba on rellisquen els meus dits, on es perd la meva llengua, pensant-te, sempre sense roba. I així penjats d'un fil anaven els sospirs d'un cantó a l'altre, projectant que la distància era un divendres nit, una taula, dues copes, i un sol desig. El nostre.
Si no és aquí no sé on podria dir-te que t'estimo, on podria aixecar senyeres, pujar muntanyes que tenen verges negres, tocar la neu i a un pam el mar, si no és aquí, no sé com seria parlar una altra llengua que no és la meva, i acaronar les paraules que provoquen sentiments quan aixequem castells al cel i fem pinya tots plegats, i de rauxa, vestim els crits dels nostres cants que fan callar la por, d'aquells valents que es pensen, que morirem sense lluitar. Si no és aquí no sé on serà, llavors no passarà, no passaran, i ho dic així perquè així ho visc, amb l'ànima i tot el cor que sols batega pensant, que Catalunya és i serà per sempre, la terra, on m'he fet gran.
Com et podria explicar qui sóc si a cada espai canvio, per pensar igual o diferent o simplement deixar la ment en blanc per tornar a ser quelcom, i que tothom pugui saber que sols necessito ser, una persona normal que plora i riu, que estima i es deixa tocar allí on comença tot, allí, on res és difícil ni tampoc complicat, on tancar els ulls dóna sospirs i ales a la imaginació, sentiments a l'emoció de sentir-te al meu costat, encara que a vegades, camini per la foscor. Com et podria explicar qui sóc, si a vegades, tampoc ho sé jo. Potser millor callar i deixar que tot passi com hagi de pasar, tancant els ulls mentre els sospirs, donen ales per volar, directes al teu cor.
Queda't i li diré als altres que marxin. Li contaré a tothom que sols et necessito a tu, que ningú més sap els meus secrets ni desxifra les meves pors, sols de mirar-me. Queda't i potser podrem tornar allí on es van quedar tots els moments, les carícies amagades, i els passejos a mitjanit. La complicitat en les rialles, els plans de futur, les llàgrimes i perquè no, aquell desig que es passejava per la meva esquena, cada cop que et mirava als ulls. Quedat i tornarem a ser dos, nosaltres, diferents però millors, perquè ens mereixem una oportunitat, o mil, o mil milions. No vull posar-li un número a un sentiment, així que queda't, i entre els dos recordarem quin gust té el silenci, quan tanquem els ulls i deixem que les nostres boques busquin per nosaltres, el que nosaltres no entenem. Queda't, i li diré als altres que marxin.
Em vull perdonar, però mai trobo el moment oportú per explicar-li al meu cor, que m'he tornat a equivocar. I ell, pacient torna a esperar fins a la propera ocasió, el proper despertar, la següent papallona, que vulgui tornar a volar amb la llibertat de la ignorància, la il·lusió del desig, i les ganes d'estimar. Altre cop i les que facin falta, les que siguin necessàries, les que vinguin a trucar a la meva porta mentre respiri, mentre tingui vida, perquè jo sóc d'aquelles que pensa, que les llàgrimes s'eixuguen i la resta, forma part de l'experiència. Em vull perdonar, però mai, trobo el moment oportú. L'hauré de buscar.
A vegades, el temps s'entossudeix a lligar a qui no té corda on nuar-se, perquè despullat camina sense importar-li, si els ulls que el miren el desvesteixen o el desitgen insinuant felicitat, cada cop que respiren. No és més humà el que no desitja, tot al contrari i avui he llegit als teus llavis, el meu nom vestit de carícies. No és vanitat, si no aquella intuïció femenina que per sort o per desgràcia, m'ha donat la vida. I el que callo. No sigui que corris abans que les paraules siguin actes, i els actes siguin silencis que es diuen a cau d'orella, quan dos amants s'estimen. A vegades, el temps s'entossudeix, a lligar a qui no té corda.
Diuen que els altres saben més que jo, quan ni tan sols m'han tocat. Com són els meus dies, quan mesuren els meus pams, el gust dels meus petons i els meus somnis, on van a parar. Diuen que sols són paraules el que escric en un paper i potser tenen raó, però qui sap, doncs, la vida és una munió d'instants que no saben fer res més, que respirar. O potser sí, quan troben algú com tu, diferent, algú que no es preocupa de què diran i simplement passeja amb el vent, esperant algun dia volar. Diuen que els altres saben més que jo, i en realitat, no sé ni jo mateixa com són els meus dies, quan mesuren els meus pams, el gust dels meus petons i on van a parar els meus somnis, un cop ja els han tastat. Qui sap, potser on ningú els busca o potser, al teu costat.
