dimarts, 3 de juliol de 2012

Duna

En sinuosa corba
es desfà la seva ombra
mentre camina.
Arqueja l'esquena.
No mira mai enrere per on trepitja.
El dia li obre la gana
i pensa que la distància més curta
serà la que imagina,
doncs quan el temps passa 
res l'atura,
per que no hi ha cap marca
que li assenyali el final de la vida.
Porta una bossa 
que a vegades li pesa,
on amb lletres daurades
llegiríeu saviesa.
La deixa a terra i descansa.
Respira de l'aire la cruesa
i troba a faltar 
l'essència de la màgia.
La que fa un temps
va tenir a la bossa
i per portar mal lligada
va desaparèixer entre la sorra.
Ara ja no passa ànsia.
Simplement espera,
a que l'amor torni a la bossa
i s'ajunti amb seva ànima.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada