Espera que penso

Ja fa dies que penso
que el temps de mi s'ha oblidat.
Tot té el seu espai
amb els passos caminats
amb els peus de l'altra gent.
Tot menys jo,
que ja no sé com es fa.
Posar el peu darrera l'altre
no em serveix per avançar.
Potser per que em vaig quedar allí
en aquell instant,
on plegats vam oblidar
el nostre nom i el que diran.
On la foscor ens va fer presoners
del desig de continuar
i el silenci ens va guiar,
sense necessitat de res més.
Potser, qui sap,
si sols volíem ser cecs
de cossos despullats.
Espera que penso
si tot això ja va passar,
per què encara recordo
el que en la pell em vas deixar?
Serà que potser amb tu
vaig començar a caminar
per un cel ple d'estrelles
on no necessitava dels ulls
per saber on anar.
Al cor ho porto tatuat
per sempre més
per no tornar mai a pensar
que dels errors se n'aprèn 
si ho volem intentar.
Demà,
quan deixis de somiar
ja no sabràs qui sóc.
Ni falta que et farà.