El temps,
ja no és un motiu per quedar-me.
Ara mes aviat,
és el desig irrefrenable
de saber que tu m'estimes,
el que no em fa moure,
del teu costat.
El que distorsiona la realitat,
i li posa gust i tacte,
perquè la resta
ja ve amb nosaltres:
carícies, petons i abraçades
que en lloc de minvar,
quan tu ets a prop,
no paren de créixer.
No sé per què serà.
No vull estar amb tu,
això ho pot fer qualsevol,
en qualsevol moment.
Jo, em vull quedar
en aquell raconet
on el cor no pot més,
i s'obliga a dir sí senyor,
i a bategar més fort
quan, sense permís,
pensa que l'amor existeix
encara que les distàncies,
i les prohibicions,
marquin fronteres.
Però saps?
No tots els murs són de pedra,
alguns cauen amb les mirades
i després,
després ningú pot parar.
Jo, ja t'he avisat.
No vull estar amb tu,
això ho pot fer qualsevol,
en qualsevol moment,
jo em vull quedar
en aquell raconet
on no em pots oblidar,
i el cor no pot més
i t'obliga a dir sí senyor,
i a bategar.
Pocs diuen que saben
i molts, es queden amb el dubte
i sincerament,
no és condició sine qua non l'experiència.
M'equivoco
i les errades deixen rastre
per desgràcia,
com les bones flaires,
però segueixo endavant
com la millor equilibrista,
intentant fer el correcte.
I què és el correcte?
Si ho sabés, tampoc ho faria,
perquè no vull ser perfecta,
jo, sols vull estimar-te.
Això, no es pregunta.
Ella sap que no és res,
però de tant en tant,
hi ha guspires
que encenen focs,
i provoquen incendis.
Fogueres
que s'apaguen amb focs
on la felicitat
és el combustible,
i el desig, la metxa.
No hi ha bosc,
sols pell que fogalleja,
i després de tot,
després que sols quedi cendra,
tornarem a posar-hi més llenya,
perquè, diuen que si no cuides el foc
mor la foguera,
i amb ella,
l'anhel que crema.
Tocaven a nones
aquella tarda de setembre,
silenci mastegat
esperant passar les hores
entre oracions i espelmes,
per creure en Déu
i qui sap si amb els homes,
i vestir de fe
aquells dubtes terrenals,
que com a mortals ens assetgen.
La campana ja calla
i ara, sols s'escolta
frisar les túniques,
i les sabates.
Tothom mira al cel
buscant qui sap si
alguna cosa més,
que l'aigua de la pluja.
Ja sé que s'ha posat de moda creure,
de dir a tot sí senyor,
de no fer preguntes incòmodes,
i d'anar amb el cap cot.
De ser ramats de bens
que caminen tots al mateix pas,
però, em pregunto,
i si en lloc de ser tan correctes,
en lloc de fer sense preguntar,
en lloc de ser bèsties temoroses
ens tornem tots ovelles negres,
que deixen per sempre de belar?
Espanya, jo, vull marxar.
Tu parlaves
i jo, mentre callada,
aixuplugada al llindar
on les paraules volen sortir,
i no poden.
Volen, però no poden,
perquè tenen distàncies,
fronteres que,
qui sap si un dia,
es tornaran salvatges
i es deixaran anar,
i nues,
tocaran sensacions
que sols es poden explicar,
enmig de carícies.
