Ja hem fet el més difícil,
ara, tot anirà bé,
i farà baixada.
La nit no tindrà miralls,
sols ganes de mirar-te
on dos ulls es fan quatre
encara que aquests,
es tanquin per tocar-se.
Però em vas dir
i jo, vaig ometre la paraula,
perquè ja hem fet el més difícil
i tot anirà bé,
i farà baixada,
i es trencarà el gel,
i començarà la màgia,
i la pell dirà,
que avui tenia gana.
No porto promeses a la butxaca
però sempre poso el cor
per si em fa falta
ressuscitar de la por d'estimar-te.
Sedueix-me,
ara ja hem fet el més difícil
i tot anirà bé,
i farà baixada,
i la nit no tindrà miralls,
però sí, ganes de tocar-te.
Li dono al vent
un motiu per tornar,
qui sap, si ho deixo per demà
potser serà massa tard,
i després no podré,
ni dir ni callar,
perquè res estarà bé,
si és que mai ho ha estat.
M'ho diu el sentit comú
que guardo per si de cas,
per si em falla l'instint,
per si el cor no em sap portar
al que he deixat avui
entre llençols i coixins,
lluny, en un altre món,
on sols estem tu i jo,
i jo i tu, allí estem sols.
Presonera,
així tinc avui a la meva llengua,
maldestra, fugissera,
i una mica entremaliada.
De drap, diria la meva àvia,
meandre d'un rierol sec,
que gairebé no porta aigua.
Enganxada al paladar
si em preguntes la resposta
doncs, ni jo mateixa sé,
quina és la consulta.
Exaltant la seva postura
a cop de silenci,
perquè no vaga la pena cridar,
si ningú ens escolta.
Deixant passar el temps
per veure si li torna la força,
i de pas, diu la paraula màgica.
Però avui està presonera,
maldestra, fugissera,
i una mica entremaliada.
Així tinc a la meva llengua.
Arriben llunes noves,
ventades i pluges,
cançons a la vora del foc,
i passejades amb onades.
Nenes amb trenes
de galtes vermelles,
estius de poble,
olor del sabó de sempre,
i maduixes recentment collides.
Rialles i corredisses,
la missa dels diumenges,
el vermut a la plaça,
i tu, i els nostres records
de nenes petites,
dues, que per molt que passi el temps,
mai deixaran de ser amigues.
I encara queda tant per saber,
però jo tinc poc temps
i molta pressa
i aquesta nit no hi ets,
i els records s'amunteguen
dient-me,
que no tothom
en un got d'aigua s'ofega,
perquè hi ha gent
que mor lentament
veient passar les hores,
esperant que allò
que va sentir
en aquella habitació d'hotel,
torni per eixugar-li les llàgrimes.
El vent
podria contar moltes coses,
però prefereix callar
passejant-se pel mig de la gent,
fent d'espieta.
Li agraden
les faldilles curtes de les dones,
els racons plens de fulles
i arrissar les onades,
pintant randes d'escuma.
Se sap important
i a vegades, bufa fort
fins a extenuar-se,
per convertir-se
amb brisa que més tard,
acaricia pells i ànimes.
I encara
que és fugisser,
potser, un dia,
l'atrapa una boca
i el deixa en una altra,
on l'amor li fa d'esquer,
amb forma de besada.
El vent
podria contar moltes coses,
però prefereix callar
i fer d'espieta,
pel mig de la gent,
passejant-se.
No sabria dir-te,
però tanmateix,
ets com aquell somriure
que brolla del desconegut
i t'omple la panxa
de papallones trapelles
que juguen a empaitar-se,
com la vida
quan comença
i la il·lusió
que mai s'apaga,
la dolça remor
del rierol en primavera
tot just es desfan les glaçades
i les nits on la foscor
no dóna por,
sinó confiança.
No sabria dir-te,
però tanmateix,
m'agrades.
