Tot ha de ser senzill.
Sense ingredients innecessaris
que emmascarin els gustos
d'allò que sentim,
d'allò que callem
per no ofendre
i evitar-nos els dubtes
d'un ball de màscares
per no ferir
encara que trepitgem
brases enceses,
perquè l'únic que desitgem
és fugir on la resta del món
no ens digui
mirant-nos als ulls,
que en som,
els únics culpables.
Tot ha de ser senzill.
Encara no saps de mi
ni jo de tu,
tot just set mots
que no goso pronunciar
per si marxes corrents
abans de poder tastar
la regalèssia dels teus llavis,
i mirar uns ulls
que viuen tristos esperant
un t'estimo
com la paraula màgia
que els hi facin creure que l'amor
no és un invent,
sinó una cosa molt real.
Encara no saps de mi,
ni jo de tu,
però avui et voldria aquí
on batega el meu cor
i dir-te'n set (paraules)
per poder tastar
la regalèssia dels teus llavis
i mirar uns ulls
que viuen tristos,
mentre esperen un t'estimo.
Caminaven junts
però separats
fent un cercle
d'una línia recta,
vivint la nit
en ple dia,
caient
quan haurien d'agafar-se,
perduts enmig de la gent,
plorant sense llàgrimes.
Perquè ells
eren dos,
que ja no eren.
Una veu sense matisos,
muda d'esperit
i perduda dins d'un temps
que no sap
si és futur,
passat o present.
Sentiments a l'esguad del què vingui,
sense cuirassa,
amb la valentia pròpia
dels inconscients
o dels infants,
que juguen a estimar-se.
Moltes preguntes
sense resposta,
i dos ulls que es guaiten,
més enllà d'una taula.
I per acabar,
un principi que em diu
que ja res és igual
després de saber-te,
perquè un cop t'he vist
he sabut que hi ha camins,
que no tenen tornada.
M'has perdut.
Sí, amb totes les lletres
i un punt final,
que no deixa dubtes.
Ja no t'estimo,
cosa que creia impossible
però així ha estat
i després dels moments durs
i d'algunes llàgrimes,
torno a volar lliure.
Qui sap a on,
no tinc el destí marcat.
Ara m'has perdut
i jo m'he trobat,
sí, amb totes les lletres
i un punt final,
que no deixa dubtes.
Tenim un cor.
Gran o petit,
però el tenim.
A vegades pateix,
es queda mut
i no sap què dir,
perquè no té batecs.
D'altres, vola furtiu
i s'escapa de la realitat
buscant consol
al primer niu,
i s'equivoca.
Plora,
es trenca en mil bocins,
i passa gana.
Però un dia,
sense saber com
tornem a tenir un cor,
gran o petit,
que pensa que després de tot
es mereix ser feliç,
i torna.
Ja sé que estic lluny,
tant, que el voler,
el desitjar,
l'anhelar,
encara fa la distància més difícil.
Però saps,
cada nit sota el coixí,
al costat dels meus somnis,
hi poso un gran somriure
perquè quan tu arribis,
t'hi vulguis quedar
per sempre,
per voler,
desitjar
i anhelar
el mateix que jo,
i que la distància
sigui un sospir
i el difícil aquell petó
que encara que estiguem lluny,
somiem plegats,
abans de tancar els ulls.
