Dels bocins esmicolats
en surt un rebrot verd
que encara que fràgil,
valent és d'ànima
per arrelar i fer-se gran
i sobreviure a les ventades
d'un hivern trist i llarg.
Però a vegades
li entra la por i s'amaga
dins d'una closca de llàgrimes
que un cop eixutes,
fan entrar primaveres
per l'ampit de les finestres
on veu passar la vida,
entre plors i rialles.
No hi ha secrets per viure.
Tot comença a ser record
quan ja no es pot oblidar
com és de gustós el desig
mentre m'embriaga la pell
el fet de pensar que et vaig tenir
on la llengua no pot parlar
perquè ocupada està a ballar,
per sobre del que no està escrit.
Callarem o millor direm
que volem tornar a memorar
tots els segons viscuts?
Qui sap.
Rúbrica o segell
tot té el mateix sentit,
quan el gust és compartit
i comença a ser aquell record
que sense voler,
sempre ens embriaga el tegument
que ens embolcalla l'esperit.
No cal dir-ho tot,
quan tot ja se sap.
La dreta sempre estarà
a l'esquerra de l'altra mà
i no es mourà d'allí
perquè així està escrit
com tot el que no cal dir
quan tot ja se sap,
i encara que ens quedi temps
per sorprendre'ns d'un simple instant
on les paraules no voldran dir
i el cor callarà
no passarà res,
doncs, la importància és escoltar
sense dir-ho tot,
perquè tot ja se sap.
Sé que potser no té sentit
però en exaudir la teva veu
m'entren ganes de ser
el primer pas de l'infinit
d'un temps que sempre creix,
d'un temps que sempre diu
que la passió és més que un sentiment
que es porta enganxat al cor
i es passeja per tot el cos
amb el pressentiment que amb tu,
puc tornar a tenir emocions
i papallones de colors
jugant trapelles a fer-me petons
des dels cabells,
fins a la punta dels peus.
Sempre m'agradaria
que fos diumenge
i donar-te la ma
on ningú pregunta
qui és qui,
o qui és tal.
M'agradaria menjar-me
els teus llavis de maduixa
amb xocolata fosa
enmig d'un llit en penombra
i sentir el regalim
de saliva enganxosa,
plena de fam.
M'agradarien tantes coses
que sé que mai seran,
que a vegades penso,
que ja no vull seguir somiant.
Sempre m'agradaria
que fos diumenge,
però festa,
no pot ser tot l'any.
A contracor escoltes mentides
que retronen com bales
que s'esgolen de la veritat,
dites per boques
que es creuen jutges
de sentències absolutes
úniques i irrefutables
signades amb sang,
la mateixa sang vermella
que corre per les venes
d'aquells que mai es cansaran de cridar,
que les mentides són miratges
que un dia s'esvairan.
Tinc un mirall que em contesta
sense preguntar,
sols de mirar-li als ulls
em llegeix el pensament
em deixa muda
i em diu
que el que veig és el que tinc,
petit o gran,
de mil colors,
primaveres o tardors,
hiverns i estius,
amb les cames a punt de córrer
i dues mans per tocar
allí on l'ànima disserta
i l'esperit no deixa de dir,
que la sinceritat no és una moneda
si no una llengua que no pot callar
quan aquesta
ens crida des de dins.
