Gràcies per fer mitja volta
i tornar-me a salvar
amb aquella corda transparent
que em lliga l'ànima amb el cor
fent de la pluja que mulla,
una pluja d'estels que s'imagina
ser el coet que em porta a la teva lluna
i em deixa amb els peus penjant
observant des d'allà dalt,
la terra que no para de girar.
On seràs demà
quan soni la tendresa
i aquesta ens demani delit
i tingui pressa per sentir,
que l'ara és un tard,
que mai torna a passar?
Jo, com sempre,
esperant-te dalt d'una lluna,
que sempre em convida a somiar.
A vegades no sé què dir
i em torno fum de paraules
en els teus llavis,
glopada d'aire que s'entrebanca
entre la llengua
i la munió de dents serrades,
per no deixar escapar a les llàgrimes
que entremaliades,
juguen a dir-me
que vaig equivocar-me
caminant sense rumb,
en el desert de les nostres ànimes.
La cordura em somriu burleta
i em diu fluixet a cau d'orella
que tornaré a caure en el buit,
que tornaré a ser feble,
poca cosa,
que seré en els teus llavis
fum de paraules,
que a vegades,
no saben què dir.
Hi ha visions nocturnes inconfessables.
Pell que amb pell es frega,
amb les mateixes ganes
que la primera vegada
aquells dos es van veure,
una mica més vestits.
Ara ja es coneixen,
ja saben on tenen el melic,
les carícies,
l'olor de desig
i tot el que el temps atura,
quan la llengua trapella
corre amb la pressa,
de qui en sap el destí.
La lluna madura
al cel dibuixa un somriure
i no li explicarà a ningú,
que dos en una habitació d'hotel
han parat el temps avui,
perquè a ningú li importa
ni li interessa,
que aquests que de dia passegen,
ara, en són amants de nit.
Enfilaré la llengua pel teu cos
i li diré,
que el gust és nostre.
Que no es necessita
llum per estimar-te,
però que tampoc molesta quan la tinc,
perquè sempre,
em guio pel tacte.
Que l'amor es desfà
en la saliva
i molt més en el gust
perdent-se amb el blau dels teus ulls,
quan aquests em miren.
I que repetir és imperatiu
sempre que el cel
baixa amb tots els estels,
quan em fas arribar a l'orgasme.
Doncs, qui és el valent que s'atura
i no vol embriagar-se,
si renàixer significa estimar,
i estimar el plaer de tenir-te.
Enfilaré la llengua pel teu cos
i li diré que avui,
el meu cos et desitja.
Podríem fer
que la meitat de nosaltres
fos una meitat i tres quarts,
la porció d'una queixalada,
un bocí,
un trosset
per guardar-lo,
quan ens mossegui la gana.
Material de supervivència
fent de l'ànima la motxilla
i de la resta,
el racionament d'una bufada,
el sentiment d'una mirada inquieta,
el tremolor per l'espatlla
i l'aire pur,
que sempre ens dóna vida.
Podríem fer
que l'enyor fos sols una paraula
i esborrar-la quan ens molesta
transformant-la en carícia,
si aquesta ens esgarrapa.
Una meitat i tres quarts,
la porció d'una queixalada,
un bocí,
un trosset
per guardar-lo,
quan ens mossegui la gana.
Et tinc
on aquell racó de mar
fa les ones arrissades,
en un retall de cel
cobert de glòria
que, a vegades,
es mor de pena
i renaix en cabussar-se,
allí on més mullen les ganes.
Un trosset dolç de pastís
que volem fer etern en la boca,
en l'aclucada d'ulls que convida
i en la mà,
que descarada tot ho toca.
Et tinc lluny però prop,
en una caixa de sorpreses,
tancant portes,
obrint finestres,
on els secrets sempre imaginen
que un dia ja no seran paraules
si no coses que sols l'amor,
pot convertir en actes.
Allí et tinc.
Un fil que no lliga,
sols acaricia.
Que embolcalla,
però no atrapa
si el destinatari,
no ho desitja.
Això sóc jo,
la llibertat feta paraula.
Un batec que potser tremola
de tant estimar
o qui sap,
un sospir,
un punt en l'infinit
que busca qui el trobi
i li digui
que el millor,
sempre està per venir.
Una partícula
que sempre somia,
ser la princesa de la festa
amb granota a la faldilla
convertida en príncep,
quan tothom diu,
que és impossible.
La que plora i riu,
però sobretot,
la que és ella mateixa.
En això consisteix la llibertat,
en un fil que no lliga,
sols acaricia.
Que embolcalla,
però no atrapa,
si el destinatari,
no ho desitja.
