Recordo cada instant,
cada minut,
i tots els batecs.
Recordo que la lluna
no estava penjada del cel,
però no ens va fer falta,
perquè amb els ulls tancats
jo, sols volia tocar
la teva rialla
que es dibuixava trapella
i deia sense paraules,
que ens sobrava la taula
i la gent de la sala,
i la necessitat de poder aturar el temps
quan, dues veus,
van saber de la cara
i van comprovar que el cos
li demanava al desig,
tirar endavant,
arrasant sense aturar-se.
Va ploure una mica,
recordes?
No portàvem paraigua
però no ens importava,
perquè l'anhel,
ja feia estona que ens mullava.
Un petó?
Això no es pregunta.
La guspira va fer el foc,
el foc la foguera,
i la resta...
impaciència per la próxima vegada.
Enyoro cada instant,
cada minut,
i tots els batecs
(que lo sepas).
Entres, al compàs d'una bufada
que agafa força en els meus llavis,
i s'abandona sense recança.
Has imaginat tantes vegades
com seria la màgia,
que avui,
vols que aquesta,
en sigui perfecta.
I tanques els ulls,
i obres la teva ànima,
i voreges els sentiments,
deixant oberta la carícia.
Mentre,
la nit escampa les seves hores
sense pausa,
però tu no te n'adones,
perquè el moment t'atrapa
i et fa presoner,
d'un retorn impossible.
Agafes aire i camines,
deixant-te endur per la inèrcia
pensant que sigui el que el distí vulgui,
perquè avui, la covardia,
te l'has deixat a casa.
I tot que dubtes,
perquè aquests sempre existeixen,
li mires als ulls
i amb el seu silenci et contesta,
que ella,
també t'estima.
Un pim-pam a quatre bandes
que després de sentir-te la veu
durant deu hores,
no va tenir cap mena de dubte
que el que volia,
era estimar-te.
Jo, en primera persona
infinitiu o gerundi
d'un temps futur què,
s'imagina passant per la teva pell
hores eternes,
tancant els ulls com els cecs
per aprendre més de cada corba
on rellisquen els meus dits,
on es perd la meva llengua,
pensant-te, sempre sense roba.
I així penjats d'un fil
anaven els sospirs
d'un cantó a l'altre,
projectant que la distància
era un divendres nit,
una taula,
dues copes,
i un sol desig.
El nostre.
Si no és aquí
no sé on podria dir-te que t'estimo,
on podria aixecar senyeres,
pujar muntanyes
que tenen verges negres,
tocar la neu i a un pam el mar,
si no és aquí,
no sé com seria
parlar una altra llengua
que no és la meva,
i acaronar les paraules
que provoquen sentiments
quan aixequem castells al cel
i fem pinya tots plegats,
i de rauxa, vestim els crits
dels nostres cants
que fan callar la por,
d'aquells valents
que es pensen,
que morirem sense lluitar.
Si no és aquí
no sé on serà,
llavors no passarà,
no passaran,
i ho dic així
perquè així ho visc,
amb l'ànima i tot el cor
que sols batega pensant,
que Catalunya és i serà per sempre,
la terra, on m'he fet gran.
Com et podria explicar qui sóc
si a cada espai canvio,
per pensar igual o diferent
o simplement deixar la ment en blanc
per tornar a ser quelcom,
i que tothom pugui saber
que sols necessito ser,
una persona normal
que plora i riu,
que estima i es deixa tocar
allí on comença tot,
allí, on res és difícil
ni tampoc complicat,
on tancar els ulls dóna sospirs
i ales a la imaginació,
sentiments a l'emoció
de sentir-te al meu costat,
encara que a vegades,
camini per la foscor.
Com et podria explicar qui sóc,
si a vegades,
tampoc ho sé jo.
Potser millor callar
i deixar que tot passi
com hagi de pasar,
tancant els ulls
mentre els sospirs,
donen ales per volar,
directes al teu cor.
Queda't i li diré als altres que marxin.
Li contaré a tothom
que sols et necessito a tu,
que ningú més sap els meus secrets
ni desxifra les meves pors,
sols de mirar-me.
Queda't i potser podrem tornar
allí on es van quedar tots els moments,
les carícies amagades,
i els passejos a mitjanit.
La complicitat en les rialles,
els plans de futur,
les llàgrimes i perquè no,
aquell desig que es passejava
per la meva esquena,
cada cop que et mirava als ulls.
Quedat i tornarem a ser dos,
nosaltres, diferents però millors,
perquè ens mereixem una oportunitat,
o mil, o mil milions.
No vull posar-li un número
a un sentiment,
així que queda't,
i entre els dos recordarem
quin gust té el silenci,
quan tanquem els ulls
i deixem que les nostres boques
busquin per nosaltres,
el que nosaltres no entenem.
Queda't, i li diré als altres que marxin.
Em vull perdonar,
però mai trobo el moment oportú
per explicar-li al meu cor,
que m'he tornat a equivocar.
I ell, pacient torna a esperar
fins a la propera ocasió,
el proper despertar,
la següent papallona,
que vulgui tornar a volar
amb la llibertat de la ignorància,
la il·lusió del desig,
i les ganes d'estimar.
Altre cop
i les que facin falta,
les que siguin necessàries,
les que vinguin
a trucar a la meva porta
mentre respiri,
mentre tingui vida,
perquè jo sóc d'aquelles que pensa,
que les llàgrimes s'eixuguen
i la resta,
forma part de l'experiència.
Em vull perdonar,
però mai,
trobo el moment oportú.
L'hauré de buscar.
