Queda't i li diré als altres que marxin.
Li contaré a tothom
que sols et necessito a tu,
que ningú més sap els meus secrets
ni desxifra les meves pors,
sols de mirar-me.
Queda't i potser podrem tornar
allí on es van quedar tots els moments,
les carícies amagades,
i els passejos a mitjanit.
La complicitat en les rialles,
els plans de futur,
les llàgrimes i perquè no,
aquell desig que es passejava
per la meva esquena,
cada cop que et mirava als ulls.
Quedat i tornarem a ser dos,
nosaltres, diferents però millors,
perquè ens mereixem una oportunitat,
o mil, o mil milions.
No vull posar-li un número
a un sentiment,
així que queda't,
i entre els dos recordarem
quin gust té el silenci,
quan tanquem els ulls
i deixem que les nostres boques
busquin per nosaltres,
el que nosaltres no entenem.
Queda't, i li diré als altres que marxin.
Em vull perdonar,
però mai trobo el moment oportú
per explicar-li al meu cor,
que m'he tornat a equivocar.
I ell, pacient torna a esperar
fins a la propera ocasió,
el proper despertar,
la següent papallona,
que vulgui tornar a volar
amb la llibertat de la ignorància,
la il·lusió del desig,
i les ganes d'estimar.
Altre cop
i les que facin falta,
les que siguin necessàries,
les que vinguin
a trucar a la meva porta
mentre respiri,
mentre tingui vida,
perquè jo sóc d'aquelles que pensa,
que les llàgrimes s'eixuguen
i la resta,
forma part de l'experiència.
Em vull perdonar,
però mai,
trobo el moment oportú.
L'hauré de buscar.
A vegades,
el temps s'entossudeix
a lligar a qui no té corda
on nuar-se,
perquè despullat camina
sense importar-li,
si els ulls que el miren
el desvesteixen o el desitgen
insinuant felicitat,
cada cop que respiren.
No és més humà
el que no desitja,
tot al contrari
i avui he llegit als teus llavis,
el meu nom vestit de carícies.
No és vanitat,
si no aquella intuïció femenina
que per sort o per desgràcia,
m'ha donat la vida.
I el que callo.
No sigui que corris abans
que les paraules siguin actes,
i els actes siguin silencis
que es diuen a cau d'orella,
quan dos amants s'estimen.
A vegades,
el temps s'entossudeix,
a lligar a qui no té corda.
Diuen que els altres
saben més que jo,
quan ni tan sols m'han tocat.
Com són els meus dies,
quan mesuren els meus pams,
el gust dels meus petons
i els meus somnis,
on van a parar.
Diuen que sols són paraules
el que escric en un paper
i potser tenen raó,
però qui sap,
doncs, la vida és una munió d'instants
que no saben fer res més,
que respirar.
O potser sí,
quan troben algú com tu,
diferent,
algú que no es preocupa
de què diran
i simplement passeja amb el vent,
esperant algun dia volar.
Diuen que els altres
saben més que jo,
i en realitat,
no sé ni jo mateixa
com són els meus dies,
quan mesuren els meus pams,
el gust dels meus petons
i on van a parar els meus somnis,
un cop ja els han tastat.
Qui sap,
potser on ningú els busca
o potser,
al teu costat.
Què difícil és sempre oblidar-te
després de tenir-te
on el pensament té el tacte
d'allò que ens deixa nus,
i s'entossudeix a dir-me
quin gust tenien els teus llavis
quan jo sóc la primera
que fa callar a la llengua,
dient-li, que ets massa lluny.
Perquè,
encara que les distàncies
mai són perfectes
jo prefereixo aquelles,
que sempre et fan tancar els ulls,
i et diuen a cau d'orella
si recordes primaveres,
i caloroses nits d'estiu.
Serà que somio desperta
o qui sap si ara,
ja no ho puc fer sense tu.
Avui queda un dia menys per saber,
com serà la resta.
Per estar al corrent si em vols,
si em necessites,
si sóc la peça que et fa falta
potser qui sap per no ignorar,
al que fa dies que et batega
i no et deixa pensar amb claredat
si és el moment oportú,
de córrer cap a tu,
sense mirar enrere.
Les pors s'amunteguen,
el desig,
ja fa hores que té pressa
i s'oblida que el temps va a poc a poc
quant tu,
quant jo,
tenim la gana sota el coll
i una processó que demana penitència
deixa passar
lentament els instants,
d'una setmana que es fa eterna.
Perquè no ens queda altre remei
fins que arribi divendres,
que pensar
que cada dia,
queda un dia menys
per imaginar,
com serà la resta.
Caminar enrere
és acció prohibida,
diuen aquells que corren.
Els homes no volen,
les llàgrimes no criden,
i el cel, no pot plorar.
Que sabran ells de silencis
si no tenen força per callar
quan et tenen a la vora
i no et poden deixar de mirar
i sospiren deixant buit,
l'aire que els altres necessiten
per seguir vius i explicar,
que un dia
van descobrir un impossible
que camina per la terra,
com la resta de mortals.
