Ja no busco
planificar la meva vida,
ara, la bec a glops tal com passa
tal com arriba,
i així, en gaudeixo de cada instant
expectant al que m'espera,
sigui una llàgrima
o una carícia,
petons d'una boca que em desitja
o d'una mà,
que m'ajuda a no caure.
Perquè el demà ningú el sap
i el ara és tan efímer,
que amb una aclucada d'ulls s'evapora
transformant-se en un passat,
que de la mateixa manera,
mai torna.
Ja no planifico la meva vida,
serà que em faig gran
o que simplement,
vull fruir de la que em queda.
La incògnita no és quan,
ni de quina manera.
Hi ha preguntes
que no tenen resposta,
perquè l'instint,
sempre es mou per inèrcia.
Barrejada
a cada passa queda,
la sensació de viure
si mirem enrere,
on la melangia n'és còmplice
d'aquesta guspira de pena
que a voltes plora
i d'altres, es recull en si mateixa
observant amb dolcesa,
un temps que ja no torna.
Però no importa,
perquè sempre descobrim
noves fites,
carícies que ens ensenyen,
i llavis que parlen
de com les sensacions prenen forma
sovint sense paraules,
perquè de sobte
un dia,
apareix la màgia,
la guspira en la mirada,
i tot el que abans pensàvem pobre,
de riquesa s'omple.
I ara la melangia,
es converteix sols en un record
que es passeja pels racons de l'ànima,
on de tant en tant surt,
per després amagar-se.
Em tens a disposar,
on tu vulguis,
on tu diguis,
no hi ha rellotge que ens aturi
ni dia que ens marqui
que no podem tornar a quedar,
si és el que tu vols,
si és el que tu desitges,
en somnis o millor en realitat
doncs, la gana no em passa
sols de mirar,
i necessito tocar-te
i saber que ets real,
perquè la imaginació es cansa
de tant treballar
i busca carícies,
on poder descansar.
Addicta a tu.
On vulguis,
on diguis,
em tens a disposar.
Ja tinc ganes de llegir-te
em vas dir
i un calfred em va recórrer l'esquena
despullant tota vergonya,
si és que mai va existir.
Sense alè,
guspira als ulls
i molt desig,
moviments perfectes a mitjanit
que no tenen horari fix
quan et toco a les fosques
amb els meus dits
i penso,
que ningú en sap tant com tu
de portar-me a tastar
on l'anhel és el principi,
que mai, hauria de tenir fi.
Perquè el temps ja pot passar
que nosaltres allí ens quedem,
on els llençols diuen amb carícies
que l'infinit no és un espai,
si no tot el que sentim.
Ja tinc ganes de llegir-te
em vas dir
i jo així em vaig quedar,
sense alè,
guspira als ulls,
i molt desig.
Entro i surto,
faig giragonsa
i deixo que la millor part de mi
sigui teva,
per una estona.
Tanco els ulls i sospiro
consentint que la son en dugui
a l'escalfor dels teus braços
i em quedo quieta sentin,
com el teu cor batega.
Perquè res es pot comparar
a la tranquil·litat que dona,
quedar-se arraulida
quan el teu cos em fa de cova,
quan em vetlla dels malsons
i de les feres més ferotges
per despertar l'endemà,
envoltada de tendresa.
Amb tu,
mai hi ha nit fosca,
perquè, amb l'escalfor dels teus braços
em quedo quieta,
consentint que el son em dugui,
on el teu cor batega.
Entro i surto,
faig giragonsa
i per una estona,
sóc tota teva.
Tot són ulls quan passes
i el temps s'atura per mirar-te
mentre les boques imaginen,
com seria això de passar
la seva llengua per tastar-te,
i deixar,
que la luxúria fes acte
per potser entendre,
com poden tenir pecats les cames
i caminar com camines
i mai oblidar,
de la teva pell el tacte.
Concentrar-se amb l'olor
que deixa el rastre
del teu cos
i dir-li a la memòria,
que és impossible oblidar-te.
Perquè ningú és tan valent
de sortir d'aquesta vida,
sense estimar-te
i encara que,
tot són ulls quan passes,
el que voldrien ser,
són boques per provar-te.
A glops et beuria
i deixaria una part de tu
en la copa,
per observar com regalima,
la gota, pel teu cos de seda.
Passaria els meus dits
mossegant-me la llengua,
doncs, diuen que el plaer,
del silenci s'escapa.
Escoltaria els teus gemecs
sense mirar-te,
perquè no necessito ulls
per guiar-me,
on la memòria mai oblida.
I buscaria la manera
de fer-te per sempre meva
per no haver d'enyorar-te
quan no et tinc a la vora,
però jo,
l'únic que puc fer ara,
és respirar-te.
