A glops et beuria
i deixaria una part de tu
en la copa,
per observar com regalima,
la gota, pel teu cos de seda.
Passaria els meus dits
mossegant-me la llengua,
doncs, diuen que el plaer,
del silenci s'escapa.
Escoltaria els teus gemecs
sense mirar-te,
perquè no necessito ulls
per guiar-me,
on la memòria mai oblida.
I buscaria la manera
de fer-te per sempre meva
per no haver d'enyorar-te
quan no et tinc a la vora,
però jo,
l'únic que puc fer ara,
és respirar-te.
Espera'm on el dia s'acaba,
allí, on no hi ha més ulls que els nostres,
on els llençols
despullen les ganes,
i les carícies es vesteixen.
Enmig de llunes i estrelles,
de rellotges que no marquen hores,
on sobren les paraules,
i de somnis,
que sempre es compleixen.
On les petjades deixen marca,
encara que els ulls no les vegin
i oblidar costi
no el nom,
si no l'ànima,
pensant que un futur és possible,
mal que d'entendre costi.
Perquè, qui en sap del teu tacte
mai podrà oblidar,
que hi ha coses que passen
i d'altres,
que són eternes.
Diuen que el temps s'escapa
perquè no hi ha xarxes
que l'agafin,
ni mans que el subjectin,
ni pensaments que el deturin,
ni tampoc ànsies,
que el facin tornar enrere.
L'ara, ja és un abans
amb el demà amb perspectiva,
que torna a ser passat
d'un present,
que de somiar mai deixa.
I imagina que el temps s'atura
mentre l'eternitat passa
entre batec i batec,
d'allò que més s'estima.
Però de somiar,
també és desperta
i sols em queda esperar
a què algun dia torni
allò que, a part de l'aire,
em faci volar.
Diuen que el temps s'escapa
i que sols els teus petons,
el poden atrapar.
Ets aquell delit
que desitjo que els somnis
facin realitat algun dia,
allò, pel que el meu cor s'atura
de sentir-te la veu
allí en la llunyania,
on la distància es fa massa gran
encara que sols siguin dues passes,
per transformar-la en carícies
d'aquelles que et treuen el vestit,
quan el sol s'amaga.
I et deixen la boca seca
i la llengua humida
i la intenció vestida
esgarrapant-li al temps,
aquells segons
que oloren la teva flaire.
Abraça'm,
no cal que diguis res més.
El que passarà després,
tothom s'ho imagina.
Potser demano massa
qui sap,
però m'agradaria tant
tenir-te al meu costat aquesta nit
i endinsar-me en desitjos,
que s'abandonen per no creure
que les possibilitats existeixen,
sense necessitat de somiar.
No pregunten on comencen
ni saben, on acabaran,
sols intueixen sàvies,
per on passaran
i que deixaran el seu rastre,
per voler tornar.
De segur que ho faran,
perquè oblidar-te,
seria pecat mortal.
I encara,
que la llengua muda es torni,
i el cel no sigui de color blau,
que la lluna s'equivoqui
i el que fem
pels altres sigui pecat,
salva'm aquesta nit,
si us plau.
No tinc la clau
que obre totes les portes
ni la vull,
perquè no espero res de tu,
mes no desaprofitaré
el que em vulguis donar
quan el moment arribi
i l'instint ens digui,
que ens hem de tocar.
El de treure la roba,
ja fa dies que ho vam fer
encara que vestits anàvem,
doncs, al carrer no és el millor lloc
per a perdre el camuflatge
de la lluïssor de quatre ulls,
que es morien per despullar-se.
O negaràs pas,
què no és, el que volies fer?
Per què mentiries
tant com jo
i no estem en situació
d'enganyar a les nostres ànimes,
quan el que realment volem
és fer-nos l'amor per saber,
l'olor de la nostra pell,
després d'estimar-se.
Aquell què va dir
que seria fàcil,
s'equivocava
o encara no sabia,
com cou una llàgrima
i rodola per la galta,
d'aquella que més estima.
Que no es pot pronunciar paraula
quan l'adéu l'ofega
deixant-la muda
i que el temps sols anestèsia,
però que mai, cura la ferida.
Qui deixa petjada,
ja no s'oblida,
perquè el seu record
és molt més que una carícia,
que en un moment precís es dóna.
Mes, em nego
a què sigui llei de vida
això d'oblidar-te
i demano per una vegada,
no ser una de tantes que estimes
sinó aquella per la que moriries,
una mica cada dia.
Aquell que va dir,
s'equivocava
o encara no sabia
que no calen paraules,
quan de veritat s'estima.
