Avui sembla
que tingui el cos mig adormit,
que les cames estiguin molt cansades
i la llengua
no vulgui parlar.
I m'assec al sofà per recordar,
les carícies que ahir a la nit
es passejaven per l'esquena
d'una dona valenta,
disposada sempre a lluitar.
On sense por s'endinsava
a un amor desconegut,
abraçant-se al desig
de tornar a sentir-se estimada,
després de tant patir.
Es mira al mirall,
té les galtes rosades
i el somriure dels seus llavis,
li delata la felicitat.
La felicitat
que ahir a la nit,
en forma de carícies,
passejaven esquena avall.
Per què res ens atura
quan tot camina i batega
i en energia es transforma,
lligada a un moviment
que mai es para
i sempre desitja,
seguir endavant.
Per què qui no respira
no sap el que és viure,
on patir i somriure
es lliguen les mans
per subsistir a les penúries
en cas que l'ànima,
en pateixi fam.
Endavant
sempre endavant,
com un triomf que a vegades costa
i d'altres,
ens arriba
com un gran regal.
La màgia no té explicació,
la vida tampoc.
El plor d'un infant,
el primer raig de sol,
la força que ens impregna
pensar,
que per molt que caiem,
ens acabarem sempre aixecant
perquè lligada al moviment
la vida va passant,
afortunadament.
Si et pogués somiar,
dormiria tot el dia
per no deixar-te de pensar,
perquè desperta
hi ha dies que no et tinc
i no sé per on camines
ni amb qui parles
i enyoro les paraules
que vesteixen les distàncies,
quan el tot necessita
saber que em recordes
i que de tant en tant
en mi penses,
ni que sigui,
amb petites coses.
L'egoisme em tanca
i em diu que vull ser l'única
amb qui dorms abraçada
i que t'aferris a la meva pell
per si el demà
ens fa oblidar,
tot el sentiment
que tenim fins ara.
Traïdora la por
que m'omple de dubtes,
quan no puc veure dels teus ulls
la seguretat que sóc
el que dius,
aquell tot que es veu petit
però que tu
sempre fas gran,
amb els teus actes.
Què diu el silenci?
A vegades sols un sospir
que fuig de les ganes,
per anar a reposar.
D'altres,
la buidor que s'omple de paraules
que ningú sap contestar
i es queden dins del nostre cap,
esperant resposta.
Un bocí de temps,
potser massa llarg
que ens escanya la gola
i deixa seca la boca,
de tant pensar.
L'inici del no res,
o el començament
de tota cosa.
El quadre per fer,
el poema per escriure,
el sentiment nu
que necessita vestir-se
perquè ningú pensi,
que vol exhibir-se
amb dolça crueltat.
Què diu el silenci?
Res,
ja fa estona
que s'ha callat.
De mi,
de tu,
de nosaltres
penso gaudir
sense límits,
sense lligams
que a quatre mans
es desfan,
de pantalons
i faldilles,
camises que molesten
per ser millors amants
i poder passejar les carícies,
per les nueses
que ens fan tancar els ulls
i cridar els nostres noms
amb la mirada fixada
en boques que tenen
aquella gana afamada,
que sempre dóna el desig
i atorguen al rellotge ales
més del necessari,
doncs per nosaltres,
sempre es fa curt
això de fer l'amor,
quan ja dormen
els altres.
Som aquelles petites obligacions
que la ment ens distreuen,
rutines que feixugues es tornen
quan de costums se signen
a toc de rellotge,
sensacions que necessiten
aire fresc i renovar-se
per no fer morir la imaginació
i les nostres ganes de créixer,
batecs assedegats
de noves coses,
camins on perdre's
no sigui el pecat
de descobrir nous reptes
sinó la valentia de caminar
i sentir la llibertat,
encara que hi hagi problemes,
recollir les intencions
que algun dia ens van caure
i tornar-les a plantar,
per què del seu fruit puguem viure
i sentir que el millor,
encara està per venir
dibuixat sempre,
en un gran somriure.
He arribat a la conclusió,
que amb somiar-te
no en tinc prou.
Per moltes paraules que hi posis,
frases lligades
amb cordills de passió,
comes per les pauses
i majúscules per iniciar
el que fa volar
la meva imaginació,
no en tinc prou.
I en vull més,
més de tot
i de tu,
de cada instant
amb tots els racons,
per saber on ets
i on et puc trobar
quan tot sigui camí fosc
i no vulgui obrir els ulls,
per què ja ho diuen,
que la imaginació et fa volar
però les carícies,
et porten al lloc precís.
