Com odio el ara no puc,
el ara no toca,
el prohibit sentir
disfressat dins d'una boca,
que calla per no mentir.
Per que la valentia
no es mesura per la força,
doncs sols de tenir-te a prop
perdo tot el control
i se m'asseca la gola
i la paraula s'entrebanca
i els pols tremola
i tu ...
I tu ets la que no puc tenir,
la que lluny m'espera,
la que m'ensenya la rialla
però sols puc mirar-la,
doncs per tastar la seva boca
hauria de
i no puc
i no he
i no sé si dir,
que odio
el ara no toca,
per que no són ells
els que disfressats dins d'una boca
callen per no mentir
que el que voldrien tenir
és a tu a la seva vora
i deixar-se morir.
Com et conec.
Ens mirem
i no ens fa falta dir res més.
Tot queda obert
als sospirs que s'escapen,
a dos ulls que mai es tanquen
si no és per dormir.
Dins d'un llit amb un sol coixí
que es pot esperar?
Doncs imagineu
si en sabeu,
llençols humits
i dos cossos assedegats
que somien plegats
no acomiadar-se
quan el sol surt al matí
i poden seguir fent l'amor,
encara que el temps passi
al seu voltant.
Però com els somnis
el seu té un final
i aquest el marca una hora,
un instant,
aquell sol que els desperta
i els diu,
que s'han de separar.
Per que de moment,
sols són dos fugitius,
dos,
que es diuen hola en la nit
i també l'adéu.
Aquells que tenen secrets de lluna,
que ningú pot sentir.
Com et conec.
Ens mirem
i no ens fa falta dir res més.
Et guardaré en un calaix
per que ningú et trobi.
Per que ningú sàpiga
com ets,
ni la olor que fas.
Allí,
no hi haurà perills
que et descobreixin.
Allí sempre seràs al meu costat.
On els llapis fan olor de fusta
i la goma esborra
les equivocacions
si és que n'hi han
i la tinta impregna la teva pell
aquella que tant em miro,
però mai puc tocar.
Et guardaré en un calaix
per que ningú tingui notícia
de si mai t'he estimat,
o si et busco en les nits
quan tinc necessitat.
Necessitat de mirar-te als ulls
i dir-te quan no em sents,
que no vull que ningú sàpiga
que un dia et vaig trobar
i entre els llapis,
la goma i la tinta,
et vaig guardar.
Ets aquella sensació de sentiment
que sempre brama.
Que es penja d'un fil del meu cor
i s'emparra
per agafar-se més fort.
Allò que es recupera
d'una bufada
quan després d'una tempesta,
torna la calma
i em deixa,
tota plena.
La lluïssor dels ulls
i el somriure als llavis
que sense motiu
em surt,
quan penso amb tu.
El moment que té nom
i els records que ningú més sap.
Ni falta que fa.
Per que a ningú li hem d'explicar
el que senten
dos,
que sempre tanquen els ulls,
quan es fan petons al nas.
Diuen que no hi ha princeses
en un món normal,
que aquestes sols surten als contes
i es passegen a cavall
i totes tenen cabellera rossa
amb les galtes enceses
i un príncep de color blau.
Però jo n'he trobat una
que es vesteix de gripau,
i volta per la vida
dient que és normal.
Doncs no té cabellera rossa
ni porta corona,
per que ella sols té una ploma
i un trosset de paper
on cada nit una paraula
la porta a un indret diferent.
I allí,
on ningú la coneix
pot ser
la reina i senyora,
la que diu i calla,
la que somriu i plora,
la persona,
que encara que mai sigui princesa
somiarà que algun dia
algú la vindrà a buscar,
per que la gent que s'estima
també viu en mons normals
i es desitja
i es toca,
encara que siguin gripaus.
No cerquis a ningú més.
Jo seré aquella
que et traurà la vida
i te la tornarà donar,
sense preguntar,
sense demanar...
Amb tot el sentiment
i amb més desig
del que mai,
hauràs pogut somiar.
A la meva matinada li dic
que vull passar la meva ma
per la teva esquena
i deixar a anar la meva boca,
on el pecat
té nom i propietat.
I que la dolcesa
ens vesteixi la nuesa
per que serà l'únic,
que l'instint ens salvarà.
Per que tu explica-li a dos boques
que no paren de somiar,
que estiguin a dos pams
sense provar,
no sols el que desitgen
si no pel que serien,
capaces de matar.
Jo seré aquella
que et traurà
i et donarà,
sense preguntar,
sense demanar...
Tu,
no cerquis a ningú més.
Em ve de gust dir-te
que sense tu,
ja no puc.
No puc esperar
que el temps arribi,
que el silenci calli,
que l'amor s'esperi
i el t'estimo sigui
allò que sols,
ompli un buit.
Per que la impaciència
em rossega per dintre
i em diu
que segur,
no hi ha ningú més com tu
encara que visqui mil vides
i sense voler
a vegades,
en tanqui els ulls.
I me n'adoni
quan arribin les llàgrimes
que vaig equivocar-me
al pensar
que tu no sentiries,
que tu no estimaves,
que tu no erets
tot allò que em ve de gust dir-te
i potser ara,
ja no puc.
