En un got d'aigua

Avui m'ofego en un got d'aigua.
Neda la meva tristesa 
buscant una altra cosa
que no sigui llàgrima salada.
I tanco els ulls
per si de llarg passa
però que va,
de mi no s'allunya.
Serà que m'estima massa
i m'arrossega 
per fer-li companyia.
Quina pena més grossa,
fa temps que camino
i encara no he trobat la sortida
que a tu hem porta.
Tancaré els ulls 
i qui sap si en una altra vida
ja no seré llàgrima,
sinó riu de vida
on sols s'ofega
qui no m'estima.

Et vull explicar un somni

Asseguda contemplo la tarda com passa.
Dolça i dropa respiro del seu aroma
sempre en la mateixa terrassa,
acompanyada pel meu germà.
Si està tan bé allà,
que la imaginació vola
sense cap dificultat.
En un moment donat,
s'aixeca i marxa
i estic sola amb la meva ombra.
La única que no camina.
La que mai hem deixa sola.
I de sobte, 
apareixes amb la cara desdibuixada
però de familiar conversa
i em dius amb veu dolça
a cau d'orella,
tenia tantes ganes de besar-te a la boca...
I em plantes un petó
dels que fan història,
dels que quan desperto
em toco els llavis,
per recordar-ne el tacte
i qui sap si somiar altre cop
amb una cara desdibuixada,
que dona uns petons dolços com la mel
de la que mai embafa.
Et vull explicar un somni 
que fa una setmana no falla.
Espero amb delit la nit
per si arriba l'esperit
que em menja la boca,
i em diu que sóc important
sense dir quasi paraula. 

Escrit en la sorra

Caminant,
deixava petjada en sorra tova
mullada per l'aigua salada.
La brisa jugava a la meva esquena
dient-li a la calor,
que volia oblidar-la
sense intenció de ser grollera,
sols pràctica.
En el punt just de cremor
volia ser escalfada
mentre em sabia tota sola
allà, en la nostra platja.
I sols de recordar-te
oblido la calma.
Mai entendré 
els misteris de l'ànima.
Quan una es pensa ser forta,
sempre apareix la llàgrima.

La propietat de ser

No sé com,
però un dia vas venir a mi.
Amb un gran somriure que em deia
que sempre em cuidaria
i em guiaria pel bon camí.
La solitud s'esborraria
de les meves condicions.
Sols tindria espais 
per voler ser feliç.
Tens la propietat
de ser indispensable,
de portar aire a la meva vida.
Sols de mirar-te als ulls
ja sé com estimar-te.
A les butxaques portaves
l'ingredient que et faria meva per sempre,
l'esperança de que l'eternitat
al teu costat,
ens faria créixer.
No sé com explicar-me,
potser no fa falta dir-te
que morir ens els teus llavis
m'ajuda a sempre a nàixer.

Vermell

Ja veig que avui serà vermell 
d'inici a fi,
amb les condicions imposades
pel color del destí.
Vermell com els meus llavis
que assedegats busquen de tu la calor.
Ja no sé com t'ho he de dir.
La insinuació comença pel color
que el dia vesteix,
amb la primera ullada de sol al matí.
Vermell passió,
vermell de dolç pensament
cobert d'imaginació.
Qui diu que l'amor no existeix?
Jo cada dia en faig un glop
abans de dormir.
Què tens que de tu respirar 
vull viure sí o sí?
La distància no és la que es camina
és, per la que es desitja morir.

Sempre

Hi ha un trosset de mi

que sempre s'equivoca

i diu que ja no torna.

Que posa els ulls en blanc

quan en la tristor,

l'amor s'enfonsa

en pedres de riu.

Quan semblo perdut entre tenebres

i ningú m'escolta,

que encara en sóc viu.
Sempre, és un instant
que al teu costat s'acaba.
Fugaç com un llampec
de tro indefinit.
Així recordo moments
mil vegades somiats, 
entre desitjos de cotó
i dolços petons de sal.
Marcats per un temps
que ja no torna.
Sempre m'enganya pensar
que vaig viure dels teus llavis.
I tu, de juganera condició
a mitjanit em mates.
No m'importa la nuesa,
si el teu cos 
el cobreix de ganes.
Vaig voler fer-te meva
sota les negres carícies
però tu vas per lliure.
Sempre penso
que algun dia tornaràs.
Si vols,
ja saps on trobar-me.
Allà on els esperits,
sempre naixen. 

Ara, estic a temps de reaccionar

Per sort,
estic a temps de reaccionar.
De caminar en línia recta
fins que em mulli els peus el mar.
D'olorar la seva escuma
i que em banyi l'ànima,
sense tenir por al que diran.
De que la sorra s'escoli
sense ser amant de cap estrany,
que em robi el cor
en cada onada,
amb el seus petons de sal.
I et diré
quan llegeixi dels teus ulls
un esquitx de desig,
que la que decideix sóc jo,
no el teu anhel.
Per que per sort
estic a temps de reaccionar.
De saber com respira
la mentida i l'engany,
disfressat en les carícies
d'aquell que diu,
que un dia em va estimar.
Que estrany,
les opcions donen camí
però nosaltres s'entossudim
en seguir 
el que volem respirar.
Potser serà,
que és més fàcil girar el cap
al que el meu destí s'aferra
i que un dia el va enlluernar.
Una mirada en fosca nit
que em va dir,
que em guiava a l'infinit
sense dubtar.
Per sort,
ara estic a temps de reaccionar.