Encara no t'he mirat als ulls,
però m'encantaria.
Perdre'm sense paraula
on s'amaga la teva ànima
i desxifrar el teu misteri
tot ple de màgia.
Intentar reconèixer
en el teu tacte sentiment
ni que fos,
per una vegada.
I viure intensament
el que l'oportunitat en ofereix
tota descarada.
Ser valenta un instant
per aconseguir quelcom més.
Qui sap,
la necessitat sempre comença
en una ratlla de temps
que encara que no veiem,
ja fa temps era marcada.
Ara vull creuar-la,
tirar-me a la piscina
encara que no tingui aigua.
Sentir que el vuit m'atrapa
i el desig és un intent
de mantenir-me viva.
Per que no sé si ho saps
que encara no t'he mirat als ulls,
però m'encantaria.
Sé una cosa que tu no saps
i la por es menja els teus actes.
La vigiles des des lluny
per no enamorar-te,
quan realment
ja ho has fet,
sense adonar-te'n.
La imagines ben prop
on l'espai no pot tocar-se,
i la paraula sobra
si els actes parlen.
I revises les seves passes
gaudint cada segon
del que segurament,
ràpid s'esgota.
Doncs els caramels
sempre s'acaben
a la porta de l'escola.
I el que el cor diu sí
el teu cap diu no.
Molt valent aquest que batega
quan menteix i explica
que no passa res,
en cas de derrota.
Més qui sap
si ella t'està esperant
a que donis el primer pas.
Recorda,
en cas de dubte,
camina.
No et quedis mai pensant
que les oportunitats eren
sols, el que vas imaginar.
La vida és un instant
massa petit,
per oblidar
per que estem vivint-la.
Sé una cosa que tu no saps
i la por, es menja els teus actes.
Entra corrents dins de la sala.
Llavis vermells.
Ulls de gata.
De lluna plena,
mascarada.
Ningú la coneix
aquesta nit,
disfressada.
Fuma amb sensualitat innata
i li pinta a la seva boca
el misteri,
de voler fer-la seva
per qui la mira.
Amb delicadesa camina.
Vaporosa
amb ales de fada,
alça admiració per on passa.
Tots volen seguir,
l'estela que deixa
amb el seu aroma.
De lluna plena,
mascarada.
Venècia en té la màgia
i ella,
llavis vermells
i ulls de gata
vaporosa amb ales de fada
alça admiració per on passa.
Sento en la llunyania
el silenci d'algú que calla
per no explicar de paraula,
el que al cor,
fa temps que tapa.
Els té dibuixats en la memòria
i els ressegueix quan el sol s'amaga,
somiant que potser algun dia
provarà, si el que fa temps que desitja,
té el gust que ell pensava.
I no pot deixar de meditar
perquè va deixar escapar
la oportunitat que se li brindava.
Maleirà sempre el moment
de no haver tastat la seva boca,
i dels seu llavis provar
el que el seu esperit ara enyora.
S'imagina que els té a tocar
i en té el gust del seu aroma,
delectant al paladar
de dolcesa altra volta.
El temps enredera no pot tornar,
més el que té
no té que ser el que toca.
Potser el pròxim dia serà
el que no s'ho tornarà a pensar
i li farà, el que sempre ha desitjat,
un petó a la boca.
Començo
però no et deixo del tot.
Serà que no puc fer-ho.
Serà, per que cada cop desitjo més
el que m'estàs ensenyant.
El que dibuixes entre línies
perfilat, amb l'estalzí
del teu llapis.
Negre.
Profund.
Com aquesta nit
que avui, no vull que s'acabi.
Insinuant un trosset més
del que penses,
dibuixat en paraules.
Embriagat de les notes
amb música embruixades.
Necessitant de nou
que la teva boca busqui sopluig
de l'enyor del desig,
i ens ensenyi a córrer nus
sense problemes.
Per que quan et vegi
et miraré als ulls
i sabrem que el que veurem
fa temps que ho desitjàvem.
Dibuixat en negre
per donar llum
allò que no et vols creure.
Hi ha sentiments
que no es poden amagar,
sobretot, quan aquests neixen.
No dic el que sóc
més sóc el que escric
encara que mai dic,
si vaig ser
o seré mai
alguna cosa de mi.
Encara no sé
si sé el que dic
per que a falta de,
no us diré
el que jo sé.
No us penseu que
potser no us entenc,
doncs entre el que us dic
i escric,
potser mai
ni jo mateixa sabré,
si el que escric és
o no existeix.
Jo sóc el que sóc
i per sempre seré
la que estima amb el cor
i escriu sense por,
del que sempre us diré.
Em perdo en el teu cos,
de natura salvatge
quan el silenci de la fosca
ens acompanya.
I ens diu a cau d'orella
que ni l'aire necessitem per viure
doncs sols de mirar-te,
el temps voldria
aturar-se
per contemplar-te,
nua sense ànima.
Sense pors,
sense malícia
sols,
amb desig i ganes
de que l'amor
sigui una constància
nova cada dia.
No em cal obrir el llum
per imaginar-te,
doncs ja sé el que toco
hi ho recordo,
quan a la vora no et tinc.
És la teva pell
en virtuosa presència,
assedegada
la que busca calmar-se
i hem tria,
per fer el dibuix
d'allò que ens guia.
En el teu cos,
sempre s'escriu poesia.
