Escrita en pedra

Sostinguda
escrita en pedra
la longitud i la mida.
El que el temps camina
res ho perdona.
Enredera es mira 
però mai es torna.
Hi ha una línia 
que separa la nit del dia
l'estiu de l'hivern,
la tardor de la primavera.
I se'n diu paciència
de l'espera que desespera
allò que un no, marca.
Per que el temps ja s'encarrega
de passar fulla,
de canviar de dia,
de fer arruga,
encara que aquesta
sigui bella.
Res ja no torna
en el camí que la mort ensenya.
Per tant,
no hi ha prou segons
per evitar que no s'aprofiti
el que ella ens regala.
La vida és una,
i en res es queda 
quan una marxa.

Quan faig l'amor amb tu...

I no saps les ganes que en tinc
de passejar-te la boca
per tot el cos,
sense deixar-me cap racó.
I recordar cada centímetre
de la teva pell
per quan em faci falta.
Olorar-te i tastar la poesia
que escrius al moure't,
per si mai amb tu,
em quedo sense paraula.
Resseguir el teu coll
passant per l'esquena,
besar-te la panxa.
Morir al lloc,
on el plaer ens mata.
Fer camí 
fins que l'èxtasi arriba
i dir-te a cau d'orella
mentre et faig l'amor,
que tu, ets el que em dona vida.
Retenir-te en la mirada
i tenir-te nua,
nua d'ànima
on la pell es toca 
sols de mirar-la.
Pararé el temps
en infinit orgasme
vestit de petons,
acariciant-te.
Per tornar a repetir
quan l'alè ens torni
per que d'això,
sempre en tenim ganes.
Tancaré els ulls i seré teu
com el foc, 
cremant-me.
I quan tot s'acabi,
allargaré la mà
i tocaré el que amb el plaer s'excita
i dormiré als teus braços
fins que de nou
arribi el dia.
I no saps les ganes que tinc
de que això passi,
i no sigui un somni
sinó realitat de vida.
Quan faig l'amor amb tu
fins i tot,
respirar se m'oblida.

Enyorança

Són aquestes sensacions
les que vesteixen,
de tant en tant l'ànima.
Les que perden el nom
quan la saliva no passa
i ningú vol recordar
per si de cas, 
la pena no marxa.
Les que ens fan córrer lluny
sense moure ni un peu
i cridar sense veu,
que no tenim temor 
ni recança.
Sols és això, por.
Per si aquesta enyorança,
no marxa.
Compartida amb la copa
es disfressa color sang
i em fa sentir valenta.
La que porta afilada espasa
i sap, ella pensa,
com no patir al teu costat,
si la llàgrima l'ennuega
a la primera oportunitat.
Per que sempre és més fàcil
parlar amb boca plena
quan el sentiment ja ha marxat,
alçaré la copa per brindar
que tot, forma part del passat.
Però ai,
en primer glop
quan passa gola avall,
torna, 
aquesta sensació de buidor.
La punyalada al cor 
que mai s'espera,
cridant de nou un no
i resant, 
que no ens afecti massa el record.
Encara que el temps vagi endavant
sempre hi haurà instants,
que et portaran enredera.
Serà que viure és així
un tramat de fils
que ens vesteixen l'esperit
quan s'estima
i d'enyorança,
ens fan morir.

De rodona retallada

Retallada
amb precisió que espanta,
nua la rodona platejada.
Enmig de la branca,
busca fugir de la tristesa dibuixada
per l'ull que la contempla
a simple vista.
I pensa que ella no és l'estranya
sinó l'ull que la mira.
Espantada i cohibida 
la màgia oblida.
No hi ha temps
doncs tot es va perdre,
esperant que es fes etern
allò amb que mai vam creure.
I el tocar de les esquenes
on el llit és ple d'ombres
ens farà adonar
que mai es pot malgastar
allò que segurament mai torna.
Per que ningú es prou estrany
per no reconèixer la seva petjada
caminada sota ombra 
de rodona retallada.
I encara que pensem 
que la culpa sempre és
de l'altra persona,
un dia veurem 
que potser,
un trosset també va ser nostra.
La veritat és una mentida
que dissimular sempre costa,
que cap llàgrima renta
ni esborra.
Hi ha preguntes en aquesta vida
que no tenen resposta.
I en la fredor 
busquem caliu de mà oberta,
esperant que un dia
se'ns obri de nou la porta.

Jo sóc aquella

Jo sóc aquella
que un dia imagina
que té la lluna, 
a la seva esquena.
Que camina sobre l'aigua
i respira sense aire
esperant que passi el dia
sense necessitat d'estimar-te.
Jo sóc aquella,
que dibuixa ànimes
vestida de paraules,
on la mentida no té lloc
i el propòsit és buscar
lloc on amagar-se.
La que pinta sortides
impossibles a la vista 
i que té por a la foscor
per si algun dia 
la llum, de tornar s'oblida.
Jo sóc aquella.
La que és forta i feble.
La que lluita i crida.
La que corre i vola
i sols necessita
una mica de la teva vida.
La que no demana 
res a canvi
si se l'estima,
i se li dona la mà
per que no caigui
enmig de qualsevol fugida.
Jo sóc aquella
que sembla petita
però que creix
com esponja humida.
Sí, la que si un dia diu no
no tornaràs a veure.
Sols tinc una paraula
i un acte.
Jo sóc aquella 
que per no mentir 
calla,
i deixa el teu cor per un altra 
si és que aquesta sap cuidar-te.
Potser no et perds res.
Qui sap...
Jo sóc aquella
que encara que no tinguis al costat
mai podrà oblidar-te
i agafarà la lluna
i se la posarà a l'esquena,
per si algun dia,
necessites d'ella.

Acompanya'm un trosset aquesta nit

Acompanya'm un trosset aquesta nit

i acarona'm fins que dormi.

Mentre els meus ulls s'apagaran

t'explicaré tots els meus somnis.

Entre la flassada i el llit

deixaré passar al desig

per que a la nit confongui.

I sols necessitem de la pell

per saber on la màgia té el camí,

per que tancant els ulls no es veu

si no l'ànima que toques.

Acompanya'm un trosset aquesta nit

i ensenya'm a volar en la fosca.

I a pensar que els impossibles 

no existeixen,

si un creu fermament 

amb el que busca.

Que l'amor no és una trampa

ni tampoc un excusa,

sinó l'estat inicial d'alguna cosa.

Quan la nit toca el coixí,

somia,

i em diu a cau d'orella

que vol altra cop el dia

per que arribi la nit

i m'acompanyis un trosset

fins que en quedi adormida.

Carta a...

Bona nit cosa dolça.
T'estava esperant.
La vida ja no és la mateixa 
sense els teus instants.
Obro cada dia la finestra
pensant on avui seràs.
I t'imagino dibuixada
sota l'aigua de la pluja,
al carrer vestit de gent,
al cinema,
a la plaça,
amb els teus llavis vermells.
Al meu llit arraulida
buscant el meu recer
buscant els meus braços
per donar-te calor etern.
Bona nit cosa dolça.
Aquí és on es comença 
a sentir quelcom més.
On la pell ja és fina
i miro les hores del rellotge 
esperant vagin passant
fins que arribi el moment just
en què potser,
sols potser, 
en serem amants.
On et toco l'ànima
plena de sentiment
i compleixo el requisit
per obrir-te la camisa
i la deixis caure sobre el llit.
Bona nit cosa dolça.
La valentia es va acabant,
a mesura arriba l'hora
en què tinc els teus instants.
El diré hola com sempre.
Que bonica estàs.
Com t'ha anat el dia
i els teus moments com van.
Més quan tu,
com sempre em diràs
bona nit cosa dolça
la llengua es glaçarà
i no podrà dir,
el que el cor no pot callar.
Per això avui he decidit
escriure una carta a...