dijous, 2 de febrer de 2012

Escrita en pedra

Sostinguda
escrita en pedra
la longitud i la mida.
El que el temps camina
res ho perdona.
Enredera es mira 
però mai es torna.
Hi ha una línia 
que separa la nit del dia
l'estiu de l'hivern,
la tardor de la primavera.
I se'n diu paciència
de l'espera que desespera
allò que un no, marca.
Per que el temps ja s'encarrega
de passar fulla,
de canviar de dia,
de fer arruga,
encara que aquesta
sigui bella.
Res ja no torna
en el camí que la mort ensenya.
Per tant,
no hi ha prou segons
per evitar que no s'aprofiti
el que ella ens regala.
La vida és una,
i en res es queda 
quan una marxa.











1 comentari:

  1. PER AIXÒ HEM D'APROFITAR CADA SEGON Q ENS HI REGALA LA VIDA,SENSE PERDRE EL TEMPS,EN ENTRISTIR-NOS-EN,PERQUÈ ALL'O Q UE NO ES CONSUMÀ SERÀ PERQUÈ POTSER NO HI VALIA LA PENA,NO TEÍA PAS ENVERGADURA,PER SER-HI,PER FORMAR PARTDE TU,PERQ TU TAL COM ETS ET MEREIXES QUELCOM MILLOR,APROFITA COM MOLT BE DIUS,ALLÒ QUE ESTA PER ESDEVENIR,SIGUES FELIÇ,Q SI TU HO ETS JO TAMBÉ HO EN SOC.MIL.LER

    ResponElimina