Els teus llavis

Dibuixats en la penombra
vas resseguir la línia marcada.
Intuint el seu dibuix
en vas alimentar el gust i les ganes.
Cada moviment era un encert.
Sabies el que menjaves.
Però potser, 
no ho recordaves.
Fer-te memòria per mi
va ser un plaer.
Tu hi vas posar la màgia
i jo...
No feia falta fer res més.
Jo t'ofereixo.
Tu tastes.
I en mig d'aquella follia,
d'un llit mig desfet,
em mirares fixament
passejant els teus dits
tocant melodies estranyes,
i em vas dir:
El primer que volia fer
el dia que vaig conèixer
va ser,
robar-te un petó
dels teus llavis.
Diuen que quan un toca el desig
difícilment l'oblida.
Així m'ha passat a mi.

Magnètica

Situació.
Condició.
Intuïció.
Conseqüència.
Reacció.
Atracció.
Magnètica conclusió.
La que em diu per on he de seguir camí
si hi ha camí per seguir.
Mai res està marcat,
crec jo.
Encara que el que jo cregui,
a qui li pot interessar.
Simplement una part
enganxada a una altra.
Senzill però complicat.
S'atreuen,
sempre,
els pols oposats.
La terra sempre dona voltes...
Per alguna cosa serà.
Diuen que hi ha connexions
que no es poden explicar.
Ni falta que fa.

Diuen que sí

Les meves carícies
i els teus sentits.
Diuen que sí.
Quan és a tu qui et volen tenir.
De qui volen ser.
Del que es volen vestir.
Sempre, diuen que sí.
Doncs no és difícil
caure en temptació,
de les teves mans 
i els meus petons.
No ho explicarem aquí.
Sols els hi direm
el que volen sentir.
Perquè nosaltres
ja farem camí.
Gran o petit.
Ells que sabran.
Nosaltres sí.
I seguirem, 
per suposat
amb mil sentits.
Doncs les carícies, 
els petons,
l'olor del teu cos,
i tots els ingredients 
que poses en el llit...
diuen que sí.

Ulls blaus

Em vas dir
i jo et digué,
i la comunicació
s'inicià a distància.
No ens veiem.
Sols paraules escrites
en un moment oportú.
Tu tenies totes les pistes
jo sols,
les que em volies dir.
La por no em va fer recular.
El teu interès obria el camí
que jo també volia descobrir.
Seria,
pels teus ulls blaus.
No em vas donar moltes pistes,
sols un color.
El que miro sempre,
si l'oportunitat es dona.
I es va donar.
Sopar.
Vetllada animada.
Ulls blaus.
Petó daurat.
Inici de passió
amb un principi 
sense final declarat.
Els petons és lo que tenen,
no es fixen amb els colors
sinó amb la intensitat.

Estic de vacances

Digueu-li al temps que no m'esperi.
Que he posat el cartell de vacances.
Que ja no sé que són els minuts
ni les hores,
ni els dies.
Tot és un conglomerat
que es guia per les sensacions,
no per les marques d'un temps imposat.
Estimo sense control.
Respiro sense pausa.
I assaboreixo tots els instants
per que encara que no vulgui
i no porti rellotge
hi ha un temps que va passant.
Però ara no hi vull pensar.
Em vull perdre en el blau del cel.
En els sospirs de no fer res.
En les migdiades eternes
i l'amor sense preses.
Sabeu?
Estic de vacances 
i no compten els minuts perduts
sinó els que trobo que he perdut,
durant tot l'any.
Be, no hi pensaré.
Les vacances no són eternes.
Com quasi bé res.

Bocins

Això és,
per a qui no sap que cada tros
es fa d'un pam 
del que nosaltres 
potser creiem mort
i d'altres poden recuperar.
Reciclant els sentiments,
visitant cors diferents,
ens ensenyaran a caminar 
entre les boires 
d'un passat, que sovint,
voldríem esborrar.
La pregunta sense resposta
de per que va passar
crema en la foguera 
de les meves vanitats.
I voldria fer-lo en mil bocins
i tirar-lo dins el mar.
Ofegar-lo en aigua salada
això és el que voldria fer
per que de les meves llàgrimes dolces
ja ha estat prou aliment.
El gran també es pot fer petit.
Ja estic farta de patir.
En faré bocins
i potser així,
el problema,
serà més fàcil de pair.

Amb majúscula d'inicial

Caminant,

dibuixat en un no res

ens inventarem històries

que en uns anys ens faran 

plorar o riure,

qui sap?

Si et donessin l'oportunitat

on voldries viatjar?

Retrocediries en el temps

o seguires endavant?

Els de sempre et servirien

o de nous en vols tenir?

Tampoc t'imaginaves

el que et preparava

fa anys,

el teu destí.

El teu camí mai ningú el pot fer

més si acompanyar

en el teu caminar.

El moment és un regal 

que s'ha de saber aprofitar.

En passen mil.

Mai cap d'igual.

Per això cada instant s'escriu,

amb majúscula d'inicial.