Érem dos nens buscant refugi.
Obrint portes,
tancades pel temps.
No necessitàvem guia.
Els nostres cossos,
ens els coneixíem molt bé.
De petons florits
plantàrem les ganes
de fer l'amor en aquell llit,
on la il·lusió se'n moria de ganes
de tornar, sempre,
a repetir.
Però lo fàcil no porta al desig.
Sobrava la roba.
La llum es va tancar.
I com si els meus dits toquessin melodia
vaig recórrer,
el que els dies,
no m'havien fet oblidar.
Sensual.
Dolça.
La meva boca va començar a buscar
la font del plaer,
que un dia em van regalar.
I com per desgràcia,
no hi ha inici sense fi,
l'èxtasi ens va a venir a buscar
fins fer-nos dormir.
Intentaré tornar a somiar
que de petons florits
en plantàrem les ganes
de fer l'amor en aquell llit,
on la il·lusió se'n moria de ganes
de tornar, sempre,
a repetir.
No em lliguis.
Ja he olorat la llibertat i ara,
no la penso deixar escapar.
Posaré un peu darrera l'altre
i em deixaré guiar.
La teva flaire serà,
un camí on segur voldré acabar.
En altres paraules,
el millor que vull sentir,
és el que tu em vulguis dir.
Volar amb tu,
és un plaer
difícil d'igualar.
Tot el que és gran,
sempre ho serà.
No busquis culpables
per al que ets.
La naturalesa així ho ha fet.
Les coses dolces enganxen....
els misteris també.
Llàstima que jo no ho sóc pas.
No pateixis.
No em penedeixo de ser.
Però a vegades somio
amb alguna cosa més...
Saps?
Hi ha somnis que no s'obliden
quan s'acaba la nit.
N'hi ha que continuen.
I saps lo més bo?
Que es fan realitat,
en el moment menys esperat.
No em lliguis
i així no et lligaran.
Si respirem tots dos
l'amor,
es farà gran.
Ara que ningú ens veu
ni ens escolta.
Em vull cremar en el teu foc
i consumir-me poc a poc.
No fa falta que sigui estiu
per patir amb tu,
meteorològicament calor.
Que és que t'agrada de mi?
Els meus llavis?
Crec que ni això...
Però m'agradaria demostrar-te
que un tros de carn,
no ho és pas tot.
Absolutament jo
serà el que serà.
Mai t'he enganyat.
Ara, ja seria massa tard.
Estic embolcallada en plàstic transparent
per que puguis veure,
sempre,
el que hi ha.
A foc roent
et marco la pell.
Ho sento.
Ja t'he avisat.
M'encantaria ser,
la teva debilitat.
Vidres trencats.
Verins.
Fulles esmolades.
A mitja nit.
A totes hores.
L'olor de la sang,
m'incita a matar-te.
La por busca sortida
per cada porus de la teva pell
i en dolça esgarrifada contemples,
que no hi ha sortida possible
a aquesta agonia,
tatuada en el teu cervell.
La perversió ha arribat al meu cor
com una aventura
i m'encanta aquesta sensació
de posició prematura.
Ningú et podrà salvar.
No cal que cridis,
ningú et sent.
Doncs la meva boca ja procura
menjar-se tot el teu al·lè.
Perdona, no era la meva intenció,
però ara que ja et tinc,
m'encanta la meva posició.
No et queda altre remei.
De l'amor més dolç
també es pot morir.
Assassina seré sense contemplacions.
M'encantaria matar-te de plaer,
o sigui,
que deixat fer...
Intentaré,
per tots els mitjans,
que moris lentament.
Simplement no cal res més.
Dos cossos.
Una mateixa pell.
Tot recorda al mateix moment
i no ens importa repetir.
El que mai ens cansa
ni ens avorreix.
El que fa les hores curtes
i els desitjos llargs.
El que ens fa oblidar del temps
i ens recorda el per que ho fem.
El joc que ens agrada jugar
on perdedor i guanyador
s'intercanvien els papers
segons condició
de les regles del joc.
Vols continuar?
On realment no ens coneix ningú
i en podem mostrar a la realitat.
No cal amagar res
si el que volem és ensenyar.
Quan el que es pensa es diu
i el que es vol es fa,
no hi ha condició humana
que es pugui resistir
als plaers de la carn.
Per allò que ens treu la son
sempre estem preparats.
Intel·ligència natural.
Sense cap mena de dubte
et dic en confessió
que el que sento jo per tu
és alguna cosa més
que el es diu,
simplement amor.
Que aquests ulls que et miren
potser no saben apreciar
que la bellesa no és sempre
el que es pot tocar amb la mà.
Desgraciat d'aquell que sols veu
el que es queda en l'exterior,
sense intentar indagar
que hi ha més enllà.
A vegades els ulls,
no serveixen per mirar.
Els mateixos errors
sempre ens fan persones
que poden millorar.
Serà que potser no ho són?
Són el que seran
si es que mai,
saben de qui són
quan es paren a observar.
En aquest mirall trencat
puc veure el meu final,
reflectit de foscor.
Ningú en sap les normes,
doncs de l'altre cantó
ningú ha tornat,
per explicar el resultat
d'un viatge que ningú vol.
El secret millor guardat
que no ens fa valents ni covards.
Sols, persones iguals.
No hi ha millors
ni pitjors,
ni pobres,
ni rics,
ni grans,
ni per desgràcia petits.
En aquest mirall trencat
on podem veure el nostre final
sempre ens agrada pensar
que a l'altre costat,
algú,
ens vindrà a agafar de la mà.
Sols desitjo que tard em vingui a buscar
doncs d'aquesta vida
encara he de gaudir molt
del silenci a mitja nit,
de la meva copa de vi,
del qui m'estima i em desitja
i sobretot de dos
que em fan plorar d'alegria,
quan penso que aquesta vida
seguirà sent,
a pesar de tot,
el millor que tinc.
