No pateixis,
tot sortirà bé.
No hi ha problema en el mar
que no es pugui navegar.
Quan cridis el meu nom
la vela s'inflarà,
recordant el camí de tornada.
Casa teva és casa meva.
Mai he perdut la clau
d'aquella porta,
que tu creies tancada.
A mans obertes t'espero
sense dubtes ni rancors,
amb la naturalitat
de la que mai s'ha plantejat
si era meu,
el teu cor.
Ningú naix ensenyat,
i jo de tu vull aprendre.
Saber conquistar l'oceà
invita a viatjar
potser, entre aquelles aigües tèrboles.
Continuar és el moment
que sempre hem desitjat.
L'oportunitat va tornar a trucar
i el moment es va aturar
recordant,
el camí de tornada.
Si jo pogués,
em deixaria emportar pel vent.
Qualsevol excusa seria perfecta
per contemplar-te quan tu no em mires,
i fer-me transparent.
Tot el que miro,
m'ho ensenyes tu
marcant la pauta
del compàs d'espera.
A petits esbossos
construïm un camí
on, potser,
de vegades,
perdem sentiments
i trobem quimeres.
Sols nosaltres ho sabrem.
El batec del nostre cor,
no es torna a repetir.
L'amor que es gasta,
qui sap,
si es pot tornar a omplir.
Un dia em vas preguntar
si vindria el demà.
Que sé jo,
si no sé si l'avui el tinc.
Tranquil,
el meu sucre es dilueix lent
esperant la teva boca.
Els regals arriben així,
sempre,
caiguts del cel.
Tinc set de tu
i no es cap secret.
Beure del teu cos pot saciar-me
o emborratxar-me els sentits.
Que més dona...
Sols vull la vida
al teu costat.
Per poder gaudir
sense preguntar,
si he de demanar permís,
per poder-te estimar.
Imaginar-te per a mi
es dibuixa pecat moral
del que no em vull redimir.
La meva boca alimenta
aquell que sempre té gana
de tastar, el que s'insinua prohibit.
D'impaciència vesteixo els llavis,
quan desitjo el teu cos.
L'ànima ja serà meva
quan vegem sortir,
tots dos, el sol.
Tinc set de tu
i no es cap secret.
El que callen les boques,
ho criden els nostres cors.
En desig contingut
segello la meva boca.
Si et digués el que de tu vull
prohibit em quedaria
per la resta de la vida.
I no sabria que fer
amb tanta energia
després de tocar-te.
M'encens amb la mirada
quan em menges l'esperit
i sento com la teva ànima
es deixa obrir camí.
Reconec que serà difícil
oblidar la màgia dels teus dits,
el gust de la teva boca
i l'essència dels teus sentits.
Però això és l'efervescència,
la passió de l'instant
el que em fa recordar el que sento
quan tens el meu cos,
entre les teves mans.
I si dir-te que en vull més
és per tu pecat,
ho sento.
Per culpa teva
no hi ha infern més dolç
on em vulgui continuar cremant.
Deixem-ho lliure en bona nit...
Quan els ulls es tanquen
a un nou fi.
Quan la màgia de la son
ens porta a un nou món,
ple de sensacions,
on tot es fàcil de fer
i més de dir.
On no hi ha barreres que infringir
si vull respirar les engrunes
que de tu van quedant.
La llibertat és absoluta,
sols em fa falta somiar.
La dolcesa m'anirà tancant els ulls
gronxant-me en la foscor
i em deixaré envair
pel que em demana el cor
i vol, el meu desig.
On la que mana soc jo.
I sóc jo la que pot decidir,
si et vull o no amb mi.
No et voldria ofegar
amb la calor del meu llençol
si es que tu,
no t'hi vols quedar.
Deixem-ho així.
Tanquem els ulls
i bona nit...
Shhhhhh! no li diguis a ningú
que ja no t'estimo.
Que els meus dies
ja no són les teves nits.
I els sentiments són sols llàgrimes,
eixugades pel coixí.
Que l'etern aviat s'acaba,
per deixar pas a l'instant.
Ja no hi ha motius per seguir
ni per continuar lluitant.
Ja no es mou res dins el meu cor.
La teva màgia es va acabant.
Ningú en té culpa,
o potser sí...
El camí que vam començar
potser no l'havíem de fer plegats.
No li diguis a ningú
que ja no t'estimo,
ja ho notaran.
L'amor és una cosa,
difícil de dissimular.
Quan ningú troba a algú
que li pinta de nou el cor
i l'ensenya a caminar,
no té por de les paraules
ni tampoc del que diran.
Simplement es deixar dur,
tot i que no sàpiga
on el portaran.
Però si us plau,
tu, no ho diguis a ningú...
Tots ho sabran.
M'agradaria saber el que penses
per saber quan en mi penses.
Quants dels teus instants són meus,
millor dit,
quan són meus els teus instants.
A vegades,
fins i tot a mi,
em sorprèn el que escric.
El que penso,
la llengua,
no m'ho deixa dir.
Millor que sols ho pensi,
no et vull fer l'ego més gran.
Els gegants ja fa temps,
que sols estan al cap dels infants.
T'hauré de racionar l'amor
per que no en facis un mal us
i quan em tornis a veure,
et moris per un petó
d'aquells de cotó fluix.
Per que em desitgis amb avidesa
i no et cansis del meu record,
i comptis els minuts per veure'ns
com sempre ho he fet jo.
Que pateixis una mica
tot pensant que del tot, no sóc teva.
No hi ha ningú que tingui el títol
d'exclusivitat i permanència.
Llavors,
m'agradaria deixar-te pensant
sols per un instant,
que tot en aquesta vida,
s'ha de cuidar i alimentar.
Jo no sóc diferent.
No sempre és,
el que serà.
