Ets com una dolça droga
que m'enganxa i contamina,
que em destrueix la voluntat
transformant-la en poca cosa.
Tens aquesta capacitat,
la de fer-me perdre el sentit.
Sols un cop de dits és suficient
per marcar-me el teu camí,
amb total impunitat.
Encara que em demanis la lluna,
saps que el teu desig es complirà.
El que surt de la teva boca
vesteix el meu cos de l'aroma
que ens agrada,
a tots dos, respirar.
Ningú sap el que costa
fins que no en pren la mida.
Qui diu que sigui fàcil estimar?
Però sempre és el pas de sortida,
a tot allò que em mou la vida.
El meu punt d'inflexió,
comença amb un dolç petó
recorrent la teva boca,
en busca de color.
Vas dibuixar un desig,
i jo el vaig trobar en tu,
enmig d'un sentiment
embriagat de dolçor.
Allò que m'enganxa,
mai té explicació...
La paraula m'omple la boca,
em surt per l'esperit,
em cultiva l'ànima
quan em pot el desig.
Em pot canviar el destí,
i fer-me caure en un forat.
El teu rastre pot causar,
en la meva vida,
un gran estrall...
i segueix sense importar-me
si estic o no
de cap per avall.
Em sento viva amb un pedaç.
Una petita paraula
es pot fer gran,
si es comparteix el mateix instant.
T'estimo és immensitat,
la música que porta el compàs,
el que ens dona seguretat,
de saber,
que som per algú, importants.
Camino sense drecera,
amb fermesa i decisió,
marcant la condició,
extrema,
del que marquen aquesta nit,
els teus llençols
en el meu llit.
Amb sinuosa pulcritud,
veig el teu cos en la fosca,
que m'incita a pensar,
que el desig és la resposta
que tant s'ha fet esperar.
El temps s'ha aturat
i amagat en un racó,
es manté pacient
a que iniciem la nostra acció.
La profunditat emocional
ja vindrà després.
El gust és un plaer
que s'ha de menjar calent.
La intenció, és la que és.
Ves a saber,
que trobarem quan passi el temps?
Records polsosos plens d'encant,
en mig de la nostra vida,
amagats.
Potser segur,
algun disgust desdibuixat.
A aquest, no li farem gaire cas.
Petons oblidats.
Amors amagats.
Qui sap...
El que sé,
és que no m'oblidaràs.
Per bé o mal,
en la teva vida ja he passat.
He dit passat?
Si jo segueixo aquí, respirant.
El nostre temps
és concentrat.
No necessita quantitat.
Qualitat vesteix la imaginació,
que nosaltres li vulguem donar.
En terra àrida
es va plantar un desig
de foc cobert,
d'aigua regat.
Ningú sabia si floriria al destí.
Encara s'ha de cuidar,
de mantenir,
per si mai dona fruit,
el que un dia,
vam cultivar.
Pot fer fred o calor.
Qui sap,
si aquest viurà
a totes les hostilitats.
No hi vull pensar.
El destí,
segur,
ja fa temps que ens ho té marcat.
A foc roent,
d'amants senyal.
Aquella que en la pell
ens fa perdre el sentit,
cada cop que el meu cos,
s'uneix a tu.
Ja és dit.
Mai cremar-se ha estat
la millor cura,
per sobreviure,
al que ja hem tastat.
El teu foc és l'element
que em genera intensitat.
Allò que ens transporta,
que ens gira en sageta,
que l'amor transforma
i dibuixa, la nostra espera.
El que sentim ben endins
al respirar profund.
Alenada d'aire fresc
transportat en el vent,
que inunda el nostre temps,
amb un sentiment comú.
Pot ser fred o calent,
depenent de la nostra necessitat.
El que no té forma,
ni color,
sols etern moviment,
que fa ballar el nostre cor
amb el compàs, que volem.
Esperant d'on bufa el vent,
buscaré el teu recer.
Aquesta és la meva llibertat,
la que no deixaré escapar.
No cal explicar res més,
doncs tu, ja m'entens.
Des d'on em puguis escoltar.
Dóna'm la teva mà.
La necessito per seguir.
Per seguir, caminant.
És temps de reflexions
i de pensar que qualsevol dia,
la pluja,
pot arribar.
Salva'm si et vols arriscar,
a creuar fronteres que potser,
no tenen cap final.
De la meva por.
La foscor,
mai m'ha agradat.
Tornar a ser els que érem,
no tornarà a passar.
Tant fàcil com això,
el millor moment del dia
per mi s'ha convertit,
en el sempre et puc somiar.
Que ningú pugui dir
que no t'ho he demanat.
Salva'm del meu destí
per així,
seguir vivint
amb tu,
la màgia que m'has donat.
