Ensenya'm el cel

M'agrada el plaer que em dones.
Com caramel, 
en la teva boca 
em desfaig.
I no m'importa ensenyar-te,
ni que sigui a mitja llum,
el que em deixaré per tu menjar.
El desig és compartir,
el que no tindrem demà
i el que vull tenir per mi,
en aquest precís instant.
Ensenya'm el cel,
el que puc tocar amb la mà.
Ningú sap com caminar,
si no li han ensenyat abans.
Compartir sempre és millor
que pensar,
amb el que hauria pogut passar.
Ensenya'm el cel i veuràs,
com potser,
la lluna i sol,
viuen el mateix instant.
L'amor és per valents,
que no tenen por de lluitar,
i posar-se després tiretes,
que l'ànima potser curaran.
Si no és diu no és sap.
Ensenya'm el cel i veuràs,
com amb tu, 
segur,
que puc aprendre a volar.

Podríem dir....com un miracle

Saps, ets increïble...
podríem dir com un miracle.
Com brisa nova
i aigua fresca.
Dolcesa de nen
que enamora, 
per naturalesa.
El complement perfecte
del meu jo inacabat,
que busca mestre que li ensenyi
a obrir el cor que té tancat.
Amb por per no espantar-te
el meu desig no he pronunciat.
No sigui cas, que les paraules,
es tornin en contra meu
i em tanquin la teva porta, 
amb clau i forrellat.
Et miro en la penombra,
dibuixant el meu gust per tu.
Saps, que menjar-te l'ànima
no em provoca cap disgust.
Increïble és la paraula,
d'un sentiment que neix
i busca no morir.
Agafant-te de la mà m'ensenyes,
el recorregut de la teva pell.
La lliçó ja tinc apresa
i ara no puc oblidar,
que els desitjos potser algun dia,
es poden tornar realitat.
La felicitat té un camí,
i tu ets la meva excusa,
per seguir-lo caminant.

No puc sense tu.

Vaig llegir-te als ulls,
el que deia el teu cor
i els teus llavis callaven.
El que el temps havia enfonsat,
i no et deixava respirar.
El remordiment d'una ànima exhausta,
que cridava socors,
buscant qui la salvés,
d'aquesta por solitària,
que no el deixa lluitar.
Ja saps,
que no puc sense tu...
El que marca el camí,
m'ajuda a caminar.
El que em somriu, em fa riure.
Tu em fas pensar,
que un i un fan dos 
si el que volem és sumar.
He tingut temptacions,
de donar-te la mà,
i dir-te que no puc sense tu
continuar caminant.
La vida és un cabdell,
embolicada en un farcell,
lligat amb llaç daurat.
Deixat guiar,
segur que junts podrem.
L'aventura d'estimar,
és motiu suficient
per voler-ho intentar.

Cupido ja no té ales

El meu amor s'ha cansat de viatjar,
de fer maletes i deixar-se emportar.
De demanar perdó,
i oportunitats.
El meu amor ja s'ha gastat
i Cupido ja no té ales,
per poder seguir volant.
Es va deixar les fletxes,
i la punteria ha perdut.
Ja no es mou res dintre meu,
quan algú anomena el teu tu.
La brúixola del meu cor,
ha perdut el nord marcat,
el que de petits vam dibuixar,
en els somnis d'estimar.
Ja no sóc el teu àngel,
ni tu el meu cel.
On vam deixar aquells petons,
dolços com la mel?
El meu Cupido ja no té ales
i és un simple mortal,
que camina per la terra,
plorant llàgrimes de sal.

Vols venir?

Aquí t'espero.
Tinc tot el temps.
El que és per tu
i potser serà per mi.
Miraré al cel esperant,
que em vinguis a trobar.
Vols venir?
Vull tenir-te al meu costat.
Ja no sé com t'he de dir,
que el meu plaer,
en tu,
es vesteix de vanitats.
Ara, no em serveix ningú més.
Ara, ja no vull seguir buscant.
La teva atracció és tant forta,
que la terra m'ha demanat permís,
per poder seguir voltant.
Mira si ets especial,
que si sé que et tinc a prop,
la ment, 
ja no em permet pensar.
Aquí t'espero.
Vols venir?
Una promesa em vas fer.
Que et deixaries estimar...
Esperant-te em trobaràs,
si tu a mi vols venir.
Et deixaré quedar,
per sempre al meu costat,
amb una sola condició.
El teu amor serà el meu jo,
que m'ensenyarà a caminar,
si et perdo mai a tu.
Vols venir?
T'espero, per sempre aquí.

Tot el que em regales...

De llàgrimes trobades...
Sensacions que trenquen l'ànima,
en paraules regalades
en mig d'una conversa.
El que t'abriga en carícia,
quan et toca la mà amiga,
i desitges que no s'acabi,
el que poc a poc comença.
És la màgia de l'instant,
de tot el que em regales...
el sentit de la justícia,
el que dius,
el que m'inspira.
L'olor que no conec,
i descobreixo com respira,
intuint entre paraules,
l'home que s'abriga.
Les pors,
les ironies,
el sentit de la família.
La teva veu a cau d'orella,
que em diu que soc estrella,
del teu cel inesperat.
Perdona si he agafat,
tot el que em regales...
Jo necessitava amor
i tu,
a mi,
m'has donat ales.

Esperança

D'aquella boira espesa,

en voldria retallar,

els moments d'incertesa,

difícils de passar.

M'agradaria fer el cor fort,

i dibuixar-ne un somriure,

dels que es pinten indefinits.

El més fàcil seria tancar els ulls

i deixar de pensar,

que tu, el que algun dia vas sentir,

jo no ho vaig imaginar.

Esperança és la bufanda,

que aquest hivern m'han regalat,

per cobrir-me el cor,

perquè no agafi refredats.

Potser si és veritat,

que de segones oportunitats

creixen amors segurs i grans.

La recepta inacabada 

que no vaig poder tastar,

el dia que vam decidir

el principi del final.

Esperança és un estel

que ha baixat del cel,

per tornar-me a il·luminar.