divendres, 17 de desembre de 2010

No puc sense tu.

Vaig llegir-te als ulls,
el que deia el teu cor
i els teus llavis callaven.
El que el temps havia enfonsat,
i no et deixava respirar.
El remordiment d'una ànima exhausta,
que cridava socors,
buscant qui la salvés,
d'aquesta por solitària,
que no el deixa lluitar.
Ja saps,
que no puc sense tu...
El que marca el camí,
m'ajuda a caminar.
El que em somriu, em fa riure.
Tu em fas pensar,
que un i un fan dos 
si el que volem és sumar.
He tingut temptacions,
de donar-te la mà,
i dir-te que no puc sense tu
continuar caminant.
La vida és un cabdell,
embolicada en un farcell,
lligat amb llaç daurat.
Deixat guiar,
segur que junts podrem.
L'aventura d'estimar,
és motiu suficient
per voler-ho intentar.



















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada