Així com la inèrcia
porta un moviment insistent
que no la permet aturar-se,
i la foscor atrau la llum,
així com els motius
no sempre tenen raons
però succeeixen,
i els impossibles
poden esdevenir
realitats factibles,
encara que no sigui,
tan sovint com voldríem.
Així surt el sol al matí
i la lluna als vespres,
i la vida deixa glopades d'aire
perquè qui la vulgui sentir,
no s'hagi de conformar,
sols amb viure.
Corro,
però el temps no s'atura.
Veig l'horitzó
al final del camí,
però avui,
deixo la lluna
penjada d'un fil
i quatre núvols,
per fer-li companyia.
No m'agrada
que estigui sola,
no m'agrada
que passi pena,
així que avui,
corro,
però el temps no s'atura,
ho sigui
que agafo la lluna,
i els quatre núvols
i mirant l'horitzó,
avui li faig de seguici,
perquè no m'agrada
que estigui sola
penjada d'un fil,
on l'horitzó
és el final d'un camí
on sempre,
el temps no s'atura.
A vegades,
les coses no es toquen
perquè cremen
i després,
després no es poden
deixar de tocar.
I si aquell desig de pell
avui es fes realitat,
i s'esvaís entre la llengua i el paladar,
amb la intenció
de quedar-s'hi per sempre?
Llavors,
hauries de preparar molt de temps
doncs, quan jo començo,
les meves intencions
no porten pressa per acabar.
I si aquell desig de pell,
avui es fes realitat?
Diuen aquells que en saben
que si hi ha brasa encesa,
el foc, mai s'apagarà.
A vegades,
les coses no es toquen
perquè cremen,
i d'altres,
perquè no es poden
deixar de tocar.
Així com les coses vénen
i marxen sense avisar,
com el que tant costa d'aconseguir
i la tendresa de mirar la veritat
en els ulls d'algú,
que mai t'enganya.
Així,
simple, ras i curt,
de sobte, sense pensar,
allargant el temps
en cada batec
per si el demà mai arriba
i s'oblida que som,
les ganes d'una carícia,
que acaba de començar.
Ja hem fet el més difícil,
ara, tot anirà bé,
i farà baixada.
La nit no tindrà miralls,
sols ganes de mirar-te
on dos ulls es fan quatre
encara que aquests,
es tanquin per tocar-se.
Però em vas dir
i jo, vaig ometre la paraula,
perquè ja hem fet el més difícil
i tot anirà bé,
i farà baixada,
i es trencarà el gel,
i començarà la màgia,
i la pell dirà,
que avui tenia gana.
No porto promeses a la butxaca
però sempre poso el cor
per si em fa falta
ressuscitar de la por d'estimar-te.
Sedueix-me,
ara ja hem fet el més difícil
i tot anirà bé,
i farà baixada,
i la nit no tindrà miralls,
però sí, ganes de tocar-te.
Li dono al vent
un motiu per tornar,
qui sap, si ho deixo per demà
potser serà massa tard,
i després no podré,
ni dir ni callar,
perquè res estarà bé,
si és que mai ho ha estat.
M'ho diu el sentit comú
que guardo per si de cas,
per si em falla l'instint,
per si el cor no em sap portar
al que he deixat avui
entre llençols i coixins,
lluny, en un altre món,
on sols estem tu i jo,
i jo i tu, allí estem sols.
Presonera,
així tinc avui a la meva llengua,
maldestra, fugissera,
i una mica entremaliada.
De drap, diria la meva àvia,
meandre d'un rierol sec,
que gairebé no porta aigua.
Enganxada al paladar
si em preguntes la resposta
doncs, ni jo mateixa sé,
quina és la consulta.
Exaltant la seva postura
a cop de silenci,
perquè no vaga la pena cridar,
si ningú ens escolta.
Deixant passar el temps
per veure si li torna la força,
i de pas, diu la paraula màgica.
Però avui està presonera,
maldestra, fugissera,
i una mica entremaliada.
Així tinc a la meva llengua.
