I encara queda tant per saber,
però jo tinc poc temps
i molta pressa
i aquesta nit no hi ets,
i els records s'amunteguen
dient-me,
que no tothom
en un got d'aigua s'ofega,
perquè hi ha gent
que mor lentament
veient passar les hores,
esperant que allò
que va sentir
en aquella habitació d'hotel,
torni per eixugar-li les llàgrimes.
El vent
podria contar moltes coses,
però prefereix callar
passejant-se pel mig de la gent,
fent d'espieta.
Li agraden
les faldilles curtes de les dones,
els racons plens de fulles
i arrissar les onades,
pintant randes d'escuma.
Se sap important
i a vegades, bufa fort
fins a extenuar-se,
per convertir-se
amb brisa que més tard,
acaricia pells i ànimes.
I encara
que és fugisser,
potser, un dia,
l'atrapa una boca
i el deixa en una altra,
on l'amor li fa d'esquer,
amb forma de besada.
El vent
podria contar moltes coses,
però prefereix callar
i fer d'espieta,
pel mig de la gent,
passejant-se.
No sabria dir-te,
però tanmateix,
ets com aquell somriure
que brolla del desconegut
i t'omple la panxa
de papallones trapelles
que juguen a empaitar-se,
com la vida
quan comença
i la il·lusió
que mai s'apaga,
la dolça remor
del rierol en primavera
tot just es desfan les glaçades
i les nits on la foscor
no dóna por,
sinó confiança.
No sabria dir-te,
però tanmateix,
m'agrades.
Sí, ja ho sé,
jo mai seré sempre,
potser, amb una mica de sort
un encara que s'allargarà
fins que aquesta nit
la teva memòria
decideixi desaprendre'm,
i a partir de llavors,
m'aniré fent petita,
fins a desaparèixer.
Sí, ja ho sé,
jo, mai seré sempre.
Passejo per quimeres,
inferns disfressats de cel,
silencis plens de paraules,
i poemes vestits de sentiments.
Estic,
entre el dubte de no saber
i el de voler conèixer,
el de perdre's
i no trobar-se,
en un punt mort
que reviu a batzegades
i on tothom diu la seva
quan aquests,
millor podrien callar-se.
La societat ens ensenya,
a pensar sempre amb nosaltres.
Li diuen vanitat
i jo, en sóc la primera
que la fa servir per passejar-se
en inferns disfressats de cel,
silencis plens de paraules,
i sentiments en forma de poemes.
Estic,
entre el dubte de no saber,
i de voler conèixer.
Diuen que naixem savis
però en algun lloc de la vida
ho perdem tot,
i hem de tornar a aprendre
a aixecar-nos
cada cop que caiem,
a eixugar-nos les llàgrimes
i a dir, algun cop que no.
Espolsem la vareta màgica,
preguem als déus
felicitat i amor,
mirem postes de sol
cercant resposta,
però el silenci,
és la nostra única contestació.
Fins que un dia,
tornem on ho vam perdre tot
i després de tornar a aprendre
i aixecar-nos
cada cop que caiem,
després d'eixugar-nos les llàgrimes,
i de dir algun cop que no,
tornem a néixer savis,
encara que ens costi la mort.
Fins que se't curin les ales,
fins que se t'acabin les llàgrimes,
fins que l'esperit et digui prou,
compta amb mi.
Pel que sigui,
a tota hora,
en tot moment,
per qualsevol motiu.
Plogui o nevi,
amb sol o vent,
trepitjant oceans,
o nedant per deserts.
Perquè jo no vull res
si res em vols donar,
fins que se't curin les ales,
fins que t'acabin les llàgrimes,
i l'esperit et digui prou.
