dimarts, 10 de febrer de 2015

Li diuen vanitat

Passejo per quimeres,
inferns disfressats de cel,
silencis plens de paraules,
i poemes vestits de sentiments.
Estic,
entre el dubte de no saber
i el de voler conèixer,
el de perdre's
i no trobar-se,
en un punt mort
que reviu a batzegades
i on tothom diu la seva
quan aquests,
millor podrien callar-se.
La societat ens ensenya,
a pensar sempre amb nosaltres.
Li diuen vanitat
i jo, en sóc la primera
que la fa servir per passejar-se
en inferns disfressats de cel,
silencis plens de paraules,
i sentiments en forma de poemes.
Estic,
entre el dubte de no saber,
i de voler conèixer.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada