Odio ser,
la dissortada sort d'una mentida
que ataca amb l'estaca,
d'una lleialtat disfressada de fal·làcia.
Tant costa de dir,
que ja no m'estimes?
Dues paraules
i després, marxo de la teva vida
encara que en plori llàgrimes.
Tot passa,
fins i tot aquesta angúnia
que em sacseja l'ànima
després de dir-me,
que ja no sóc aquella
per la que sospires.
No pateixis
quan giri cua
faré màgia
i desapareixeré per sempre,
si és que el sempre existeix
després d'estimar-te.
Hem conegut la nit
enmig d'agrestes tempestes,
bassals d'aigua
plens de plors,
el gust amarg de l'oblit
i l'avidesa del que el temps
passi en un sospir
i s'aturi altra vegada
si no és molt demanar,
allí on la nit ens va presentar
i les rialles ens van deixar nus
en aquella petita habitació,
per fer l'amor un i mil cops.
A estones,
la basarda de la fosca
em grinyola al cor
com una porta vella
que em du
als abismes més profunds
on salvar-me penja d'un fil de seda
que m'escanya el cor
i em fa bategar l'ànima,
encara que sigui per inèrcia.
Darrere d'un pas
sempre hi ha un camí per recórrer,
glopades d'aire
que ens vesteixen
o ens despullen,
o totes dues coses
perquè darrere d'un segon de llàgrimes
venen aquells instants,
abillats de rialles.
Aquelles torxes
que encenien fogueres
tornessin voldria,
per ensenyar
que dins de la foscor
sempre hi ha guia
i que els anys
no guarden sols silencis
sino oportunitats per cridar
en el moment oportú
que no estem a ningú lligats,
encara que així ho pensin.
Serà que en són cecs
d'aquells que no hi volen veure
per molt que hi cremi el foc
i que hi hagi una gran xera,
perquè ells no entendran mai
que el meu cor batega
perquè tinc un país petit
que l'únic que vol,
és la llibertat de la seva terra.
Aquelles torxes
que encenien fogueres,
tornessin, voldria.
Deixa'm que sigui l'arbre
de les teves fulles,
les arrels que subjecten branques
i es bresen al mateix compàs,
l'oxigen de primaveres verdes
i els ocres de tardors madures
viscudes al teu costat.
Deixa'm que sigui natura,
el cel amb la seva pluja
i la neu gebrada
coberta de glaç,
estius de sal amb la pell núa
que no necessiten altra cosa
que tenir-te on la riba es fa més curta,
per poder-te estimar.
Deixa'm que sigui.
El record
pot ser un temps que fuig
o aquell que s'acomoda
entre coixins de punxes
a vegades imaginats entre somnis
d'altres, somniats desperts,
vestits amb imatges nues.
Silencis engalanats de mirades
on els cecs,
veuen més que nosaltres,
perquè hi ha pensaments secrets
que s'escolen encara que hi hagi silencis,
disposats a callar entre paraules.
Estar.
Agafar la lluna i bressar-la.
Tothom té son encara que sigui lluna,
encara que sigui blanca.
La nit s'amaga a vegades,
d'altres, es mostra sencera
com aquesta lluna presonera
de l'amor que estima,
de l'amor que calla.
Estar.
Com el silenci que ens envolta,
subtil, punyent i clar.
Com la intensitat
de l'obscuritat més fosca
que no es pot explicar en paraules
i que sols mirar-te canvia
del negre al brillant més intens,
perquè això és el que té
estar entre els teus braços
i sentir-se independent.
