Sé que potser no té sentit
però en exaudir la teva veu
m'entren ganes de ser
el primer pas de l'infinit
d'un temps que sempre creix,
d'un temps que sempre diu
que la passió és més que un sentiment
que es porta enganxat al cor
i es passeja per tot el cos
amb el pressentiment que amb tu,
puc tornar a tenir emocions
i papallones de colors
jugant trapelles a fer-me petons
des dels cabells,
fins a la punta dels peus.
Sempre m'agradaria
que fos diumenge
i donar-te la ma
on ningú pregunta
qui és qui,
o qui és tal.
M'agradaria menjar-me
els teus llavis de maduixa
amb xocolata fosa
enmig d'un llit en penombra
i sentir el regalim
de saliva enganxosa,
plena de fam.
M'agradarien tantes coses
que sé que mai seran,
que a vegades penso,
que ja no vull seguir somiant.
Sempre m'agradaria
que fos diumenge,
però festa,
no pot ser tot l'any.
A contracor escoltes mentides
que retronen com bales
que s'esgolen de la veritat,
dites per boques
que es creuen jutges
de sentències absolutes
úniques i irrefutables
signades amb sang,
la mateixa sang vermella
que corre per les venes
d'aquells que mai es cansaran de cridar,
que les mentides són miratges
que un dia s'esvairan.
Tinc un mirall que em contesta
sense preguntar,
sols de mirar-li als ulls
em llegeix el pensament
em deixa muda
i em diu
que el que veig és el que tinc,
petit o gran,
de mil colors,
primaveres o tardors,
hiverns i estius,
amb les cames a punt de córrer
i dues mans per tocar
allí on l'ànima disserta
i l'esperit no deixa de dir,
que la sinceritat no és una moneda
si no una llengua que no pot callar
quan aquesta
ens crida des de dins.
Romania quieta,
deslligada de les ombres.
No li importava anar nua
o despullada,
tant era si el tacte
ja la vestia
en les hores fosques.
La vida, li havia donat camins
però també laberints on perdre's,
i ara,
ja no buscava impossibles,
sols el tacte de carícies
que li diguessin
que tothom podia respirar,
en l'obagor
de les tenebres.
El record
comença en un lloc qualsevol
on qualsevol riu o plora,
on l'edat no és un nombre concret,
on els instants s'enganxen a la vida
i allí resten per sempre
encara que, a vegades,
els vulguem esborrar.
Entre la multitud
espero sentir la teva veu
aquesta nit
i si no,
me la imaginaré
a cau d'orella
xiuxiuejant mots
que s'arrapin al meu coll
com el millor collar de perles,
per lluir-lo quan no hi siguis
ensenyant-li a tothom,
que el millor vestit que porto
són les teves carícies
enganxades al meu cos dient-me,
que quan tu em toques,
tot es torna possible.
