Qui havia dit
què tots els mars són blaus?
Amb tu són daurats i transparents,
dolços com la mel
amb petites ràfegues de vent
que em porten a navegar,
pel teu cos despullat.
Junts, anem més lluny,
digui el que digui la gent
perquè ells que sabran,
doncs, nosaltres som dos
què quan estem plegats
despertem vendavals,
terratrèmols i huracans.
Somriures sota el nas
i passions que potser,
l'altra gent no entén.
Però jo sols comprenc els teus ulls
i ells,
em despullen amb total impunitat
sense que hi pugui fer res.
Si us plau,
fes servir les mans
i segueix el que ells han començat.
Ofegar-me vull.
A terra o al mar
però sempre junts,
on lluny anem,
si estem plegats.
Jo sóc,
la que en tu
de pensar mai deixa,
la que enyora la teva paraula
i molt més,
la teva carícia.
Aquella,
que per un somriure teu tremola
i plora a llàgrima viva
quan la teva boca
diu que l'esborra,
de tot sentiment possible.
La nena que et somia
i la dóna que t'ensenya
que les fantasies són factibles,
si creus fermament amb elles.
Aquella que no té ales
però que per tu,
vola a la lluna
i et baixa les estrelles,
una per una.
La que té un batec al cor
i a la panxa papallones,
una espurna a la mirada
i un "et vull" per sempre
que no necessita altra cosa,
que li diguis que l'estimes.
Recorda si mai oblides,
jo sóc aquella
que de pensar amb tu
mai deixa,
perquè hi ha coses,
que són impossibles.
Les casualitats fan camins
que ningú imagina,
on l'atzar i el destí
juguen a buscar,
dos punts oposats
que un bon dia ensopeguen
per casualitat
i et diuen,
que la tendresa existeix
en uns ulls que et miren
qui sap,
si des de l'altre punt de la lluna
o amb els peus a terra enganxats
somiant que tenen
una distància curta,
plena de proximitat.
On les paraules sobren
perquè elles millor que ningú,
saben callar
i dibuixen amb la llengua camins,
on no es necessiten ales,
per poder volar.
Si em dius un secret,
el guardaré entre la teva llengua
i la meva,
on el desig tremola
i les ganes de tocar-te,
aquesta nit porten pressa.
No sé com aturar-les
doncs, cada cop que penso en tu
m'imagino ser,
la carícia que et bressola
i aquella ma trapella
que busca sota la roba,
la fal·lera d'estimar-te,
quan tothom tanca els ulls.
Nosaltres,
no li explicarem al silenci
com es calla,
perquè hi ha gemecs de l'ànima
que amb tu,
mai restaran muts.
Si em dius un secret,
a la resta que li importa.
Perquè entre la teva llengua i la meva
aquesta nit,
hi ha un secret,
que ens deixarà nus.
Ara que tot és silenci
i els meus pensaments
prenen forma,
ara,
intentaré reunir el valor i dir-te
que passar amb tu hores,
van ser segons
de granets de sorra
que s'escolaven entre les carícies
que tots dos imaginàvem
enmig de converses
de dos cafès i una copa,
amb el riure que la vergonya fa sortir
i la mirada que s'evita,
per no caure en el parany
de treure'ns la roba
i acabar per complir,
el que desig ja fa dies que diu
que no deixarà escapar,
la pròxima vegada.
Provar de la teva boca
la valentia,
aquella que pren forma
mentre el silenci s'executa
l'esguard s'esquiva
i la carícia
deixa muda a la llengua
enmig de converses,
de dos cafès i una copa.
Quatre ulls,
que per primera vegada es miren
en un dia fred
de galtes enceses.
Què ho farà que
sobren taules i cadires
i la gent del meu voltant...
Tu demanes un cafè
i jo un capuccino carregat,
les paraules ja venen soles
amb rialles incloses
i malauradament,
el temps que va passant.
Les cadires per art de màgia
cada cop s'apropen més,
just allí on et vull tenir.
Dos pams són poca cosa
si no fos que,
em sobren taules i cadires
i la gent del meu voltant.
I és en aquest moment,
on m'arriba
l'olor de la teva pell,
tu parles i jo,
somio com deu ser
això de...
però deixo de pensar,
galtes enceses
en un dia fred.
I de sobte imagino,
qui pogués
canviar el carrer,
per un trosset de cor
on sols tu i jo,
poguéssim entrar
i mirant-te als ulls dir-te,
que treure't la camisa
és allò que he estat rumiant
d'ençà que,
quatre ulls
per primera vegada es miren
en un dia fred
de galtes enceses,
on sobren taules i cadires
i la gent del meu voltant.
Valenta,
la seducció es revela aquesta nit.
Però sense pressa,
doncs, hi ha coses,
que sols tenen temps per l'eternitat.
No per esperar-les
sinó per gaudir-les,
amb dos dits
o a mans plenes passejant,
per la pell que frueix de cada instant
on la nuesa,
no importa més que deixar-se anar
i rodolar amb el sentiment
i estimbar-se on plegats,
deixem de ser un,
per ser dos enganxats.
I tornar a repetir,
perquè ja hem dit
que avui,
el temps s'aturarà
i si no l'aturarem,
al coll,
a l'esquena
i seguirem avall
intentant no perdre el compàs
de dos que avui,
han decidit fer l'amor,
sense perdre cap instant.
Serà que valenta
la seducció es revela aquesta nit,
però sense pressa,
si us plau.
