Sempre m'ha agradat allò,
de caminar de puntetes
sense fer soroll
i sentir com el silenci
em diu que calli,
per apreciar-lo millor.
De mirar a l'infinit
pensant que lluny res queda
i donar forma a l'aire
per deixar-hi petjada
encara que sigui,
per tornar quan em perdi
i no trobi més sortida,
que tornar enredera
i buscar-te entre els somnis
i somiar-te entre els sospirs,
d'algú que de puntetes camina.
Perquè sempre he pensat
que els instants no passen per què sí
sinó perquè algú t'espera,
repenjat en un balcó
amb la brisa del mar,
acariciant-li l'esquena.
Un dia et lleves
amb el cor entelat,
i la melangia a flor de pell
pensant amb el passat.
Mires per la finestra
i creus que tot és igual,
però any que passa
any empeny
i aquest,
porta somnis nous
que ens fan cavil·lar,
amb el que ens queda per fer.
I llavors ve la màgia
quan l'impossible succeeix,
començant per un somriure
i sabent, que et tinc a prop
encara que lluny estiguis
i em tremolin les cames
i les llàgrimes caiguin
perquè l'enyor és molt gran.
De sobte,
algú et tapa els ulls
i reconeixes el seu batec
i l'aroma de la pell,
que mai oblidaràs.
Perquè no hi ha mai prou lluny
que a prop no estigui,
quan el desig és molt fort.
Des del caliu sempre us penso
quan les paraules diuen
que tots,
sou part del meu cor.
Bon Nadal i feliç 2014!!!
Gràcies per estar, per ser i sobretot per sentir.
Qui sap
on s'amaga aquella por,
que a vegades surt
i no pregunta si es pot quedar,
perquè quan el món trontolla
sols busquem respostes
sovint, difícils de trobar.
I és llavors, quan de sobte,
un dia qualsevol,
el vent torna a bufar
i ens porta noves carícies
i nous petons per provar,
barrejats amb papallones
que lliures sempre volen
sense preguntar,
si es poden
o no quedar.
Perquè l'amor té això,
que quan t'esquitxa,
mullat en quedes
de cap a peus,
de peus a cap,
passant per llocs
on millor que callem
perquè així està escrit,
que tu i jo,
ens hem d'estimar.
Tinc un àngel petit,
que porto sempre a la butxaca
per quan el dubte m'atrapa,
i les forces perdo
i les llàgrimes,
estan a punt de sortir.
Ell em diu a cau d'orella
que mai em deixarà caure
i em buscarà coixí
entre els seu braços
si en ells,
mai necessito dormir.
Tinc un àngel petit que vola
i no està acostumat a enganyar,
però que per mi
farà qualsevol cosa,
perquè diu que m'estima
i sé que és veritat,
doncs,
quan em mira amb els seus ulls
l'impossible no existeix
i fins i tot jo,
sé volar.
Tinc un àngel petit
que sempre porto a la butxaca
i gràcies a ell,
he aprés a estimar
doncs, m'ho dóna tot a canvi de res
i jo l'únic que puc fer
és deixar-me atrapar.
Et necessito ara,
perquè el demà es desespera
si no et té
i enveja al temps,
que en carícia et deixa nua,
quan la nit vetlla dels teus somnis.
Perquè, qui no voldria ser,
el coixí de les teves ganes,
el mocador de les teves llàgrimes
i allò que l'anhel t'escriu en la pell.
Cec s'hauria de ser,
per no tocar amb la mirada
el que amb les mans,
no està permès encara
però que sempre es desitja.
No culpis a les meves ganes
si et necessito,
doncs, el demà es desespera
i se li acaba la paciència
si ara,
sols pot imaginar-te,
quan la carícia et deixa nua.
Sempre sóc jo la que perdo,
la que s'equivoca,
la que transparent es torna
quan no t'interessa
i la que en els racons,
perd la seva ombra.
La que diu t'estimo
amb la boca,
amb el cor,
amb allò que sospira
quan amb tu pensa
però, sempre sóc jo,
la que va enredera
i veu com el seu món trontolla,
quan més segura es troba.
No sé que ho fa
que quan la felicitat
entra per la porta,
aquesta, marxa corrents per la finestra
i ja estic cansada,
de valer poc,
d'estar perduda,
de no sé jo
la que decideix si vol,
si marxa,
si perdona
o et fa fora
de la seva vida.
Perquè jo no sóc qualsevol
ni qualsevol pot tenir-me,
doncs, les coses més grans sovint,
són les més petites.
Com voldria,
ni que fos per una vegada,
que la teva nit fos meva
i dir-li a la teva carícia,
que avui dormirà bressada
entre el teu pit i la teva natja,
entre el meu desig i la meva boca
on guardo la llengua
que entremaliada s'espera,
a què li donis la llibertat
de conquistar la paraula.
Aquella que sempre calla
quan el cor batega,
doncs, no et vol interrompre
si avui ets agosarada
i em demanes de fer l'amor,
amb una mirada.
Perquè les oportunitats,
sols passen una vegada
i la vida és tan curta,
que ara ja no respira
sinó que et sospira,
cada cop que et treu la roba.
Com voldria,
ni que fos per una vegada
que la teva nit,
fos meva.
