Atenció
tanqueu els ulls,
que avui,
es dispara en bala.
Lligats i sense poder dir res,
petits i grans
perquè no hi ha diferència,
avui toca que la vida s'acabi
per parlar una llengua,
per no callar una mentida,
per lluitar per una terra
o simplement
perquè sí,
perquè els hi dóna la gana.
Lligats de mans,
de peus,
lligats en l'ànima
un dia darrere de l'altra
sense importar el que han fet,
perquè la justícia no existeix
si el que els jutja,
és la vergonya i la covardia,
la mà alçada i el puny enlaire
com a símbol de poder.
El temps passa
però l'escena és la mateixa,
una filera de persones
que l'únic que han fet,
és néixer
i ara moriran,
en un escamot d'afusellament.
Atenció,
tanqueu els ulls
que avui,
es dispara en bala.
No sé si et puc dir
però si pogués,
et diria,
que tots teus
són els meus instants,
quan et miro de reüll
perquè no sàpigues
que t'estic mirant,
doncs no goso ser
res que et pertorbi,
que et canviï la vida,
però em permetràs que et digui
què quan et veig,
surt aquella papallona
que la màgia, sempre,
converteix en guspira
i ho encén tot
i em fa tremolar els dits
pensant com seria,
recórrer el teu cos nu.
Però ja sé que no t'ho puc dir,
però si pogués,
et diria,
que vius en els meus pensaments
des del matí,
fins que s'acaba el dia
i allí,
és quan et miro als ulls
i et dic sense vergonya,
que per mi seria un plaer,
desfer-me de gust amb tu.
El valent explica
que sempre viu,
sense la necessitat de sentir,
però la realitat li tanca els ulls
quan s'imagina la carícia,
la dolçor de la mirada
d'aquella per qui diu,
que sols en vol distància
per què sap que si s'apropa,
caurà per sempre en la seva boca
i no en tornarà mai més viu.
Però com que el desig
no es compleix si no s'actua,
decideix treure's l'armadura
i prova de ser mortal,
perquè pensa, que total,
d'alguna cosa ha de morir.
Mes no sap,
que aquesta mort,
és d'aquelles que deixen ferida
que sempre necessiten guarir-se
amb la mateixa intensitat
i que no serveix qualsevol,
doncs la seva ment ja té el nom
d'aquella on vol morir,
per tornar a ressuscitar.
El valent explica
que sempre viu
sense la necessitat de sentir,
però al final,
cau com tothom
on es frega la pell,
amb un petit sospir.
Els records s'amunteguen
en una espiral de dubtes,
que barreja passat i present
entre allò que va ser
i les restes que encara queden.
I sospiro fluixet,
perquè no em quedi sense aire
no sigui cas que m'ofegui
i ningú em salvi
de morir com tothom,
un dia qualsevol,
cansada d'esperar-te.
Perquè a vegades,
no és la quantitat
sinó no veure-hi,
que no es necessita molt
per què estimar,
no sigui un deure
sinó un impuls,
les ganes que tot
sigui perfecte,
aquelles papallones
que a la panxa trapelles volen
mentre el cel sempre és blau
tot i que hi hagi tempestes.
A poder ser,
deixaré de ser
i qui sap si tal volta tornaré
amb les butxaques plenes,
d'allò que en diuen il·lusió
per compartir-la amb tu,
com aquell dia de novembre.
M'encanta
quan et miro i tu no em veus,
allí, de boca terrosa,
despentinada,
feta un manyac
tota còmoda,
sense importar-te res més,
amb els ulls clucs
deixant que l'aire,
es passegi per on els meus
sempre es perden
i mai obliden,
on les meves mans t'enyoren
i la meva boca
assaboreix el teu nom
mastegat per la paciència,
on el temps no té hores,
i la setmana no te dies,
on els mesos passen
a petites passes o llargues
depenent de les carícies,
per què l'eternitat pot esperar-se
mes jo,
quan et miro i tu no em veus,
tinc pressa,
pressa per tenir-te.
No en sé més.
Sóc sols un petit bocí
que intenta sobreviure,
a vegades a batzegades
i sovint sense destí,
però sempre,
amb la mateixa fita,
ser jo mateixa
encara que em pugui perdre
i necessiti que algú em trobi
perquè el més important
en aquesta vida,
és compartir
i deixar volar la imaginació,
aquella que ens junta
amb una bona copa de vi
i un somriure als llavis,
aquella que ens porta a pensar
què no importa on
ni quan
sinó amb qui,
perquè a vegades,
sols una mirada atura el temps
i la resta,
deixa d'existir.
Hi ha gent que no sap
que té entre mans
fins que ho toca,
mentre d'altres
sols imaginant,
en descobreixen la seva màgia.
Perquè totes les respostes
no estan entre les paraules,
sinó en els silencis que les callen
i ens fan ser
quelcom més savis,
doncs, suposadament,
les escoltem abans de dir-les.
Però tot canvia
quan l'amor entra en revel·lia
i agosarat ataca,
per què ningú para un batec
en mig d'una lluita.
Aquella,
que ens deixa ferida
encara que no sigui mort immediata,
perquè estimar,
és un joc de mans
d'on pot sortir,
la millor victòria
o la pitjor fugida,
tot depèn de les mans,
del que toquin
o qui sap,
del que imaginen,
perquè les carícies,
sovint comencen amb somnis,
fins que es materialitzen.
Qui fa màgia
mai ho conta,
sols ho practica.
Perquè hi ha secrets,
que sempre,
es porten a la tomba.
.jpg)
