Ningú en sap tant com tu
i per això,
ningú més em fa falta,
perquè ningú com tu,
pronuncia tan bé aquesta paraula
i l'abandona als meus llavis
sempre despullada,
directa,
planera,
vestida de ganes
i fent somiar a la que l'escolta.
Xiuxiueig de síl·labes
encadenades de carícies,
on la llum s'apaga
i la penombra deixa de ser,
allò que ens desabriga
per acalorar la nostra llengua
quan la diu,
enmig d'una follia incontrolada
de sensacions
que sols criden,
que no t'oblidis mai d'estimar-me.
Torna-la a dir!
Ja saps com m'alimenta
sentir-la,
perquè ningú,
en sap tant com tu,
de dibuixar-la en la meva pell
i deixar-la allí tatuada.
T'estimo fins a l'infinit
d'anada i tornada.
Potser no sóc res més
que algú que busca
qui sap,
on té la vida
guardada la veritat
i amb el cor es pregunta
si realment existeix el motiu
que el faci bategar per instint
i no sigui una màquina qualsevol,
que qualsevol pot tenir
i destruir amb un sospir
quan ja no en tingui més necessitat
de fer-la servir.
Potser no sóc res més,
qui sap,
que un instant oblidat,
un moment perdut,
un record esborrat.
Sentiment o engany,
desig buscat
o imaginat,
un petit bocí de res
que algú un dia es va trobar,
entre el seu cor
i el seu cap.
Ets aquell punt
del no retorn,
des del primer dia
que et vaig veure
i el cor em batega fort,
encara que tu no ho sàpigues
perquè en silenci,
jo t'observo
i faig que la meva imaginació voli
i pensi com deu ser,
poder besar els teus llavis.
I sense voler,
m'aprenc el teu nom
fins al mateix deliri,
on les lletres formen un tresor
que en secret bateguen
i se'n riuen de mi,
doncs ja sé que jo,
sols sóc aquella imatge
a qui no li coneixes la veu,
potser a tot estirar, el somriure,
aquella que sempre escriu
i pensa el que diu,
encara que no t'ho digui.
Aquest, va per tu.
Diguem una paraula,
aquella que crida el teu cor
i la teva boca ha de callar.
Aquella que ningú sap
però que no fa falta,
perquè en cada sospir,
quan penses amb mi,
se te'n va l'ànima
i et recorda,
que hi ha un forat a la teva vida
que d'alguna manera,
has de tapar.
I encara que sigui per sobreviure,
marques la meva inicial
en un paper
i signes amb sang aquella promesa,
la d'estimar-nos encara què,
la distància i les llàgrimes
facin d'un pam tota una vida
on el silenci ens marca la pauta
on de moment hem de callar
fins a esperar que arribi el dia
on l'amor,
ja no s'hagi de disfressar.
Sempre no hi ha temps per cridar,
però nosaltres l'esperarem
i sospirarem plegats,
fins que el rellotge ens digui
que el nostre temps,
acaba de començar.
No sé si tot pot ser,
però jo,
mai et donaré
esperances buides
encara que,
les meves mans siguin petites
perquè no tot ho porto en elles,
doncs ho reparteixo,
entre el cap que sempre et pensa
i el cor que mai t'oblida
i mil sospirs,
que tu deixes
per la pròxima cita,
on calentes tot el fred
que la meva ànima porta
quan fa dies que no et té,
allí on la mirada et sospira.
Ja saps on és,
entre una boca que et desitja
i un cos que t'imagina,
com sempre
fent l'amor,
que neix de la carícia.
No sé si tot pot ser,
però no pateixis
ho intentaré,
perquè la vida,
no sempre et dóna el mateix
i tu ets aquell instant,
que jo,
mai em perdria.
Jo mai et donaré,
esperances buides
encara que les meves mans,
siguin petites.
Dóna'm temps per respirar
encara que l'aire ens ofegui,
doncs, qui sap quants huracans
haurem de suportar plegats,
abans la calma no arribi
i ens digui,
que no hi ha millor pau
que tancar els ulls
i deixar-se emportar
per la tranquil·litat de saber,
que sempre ets per algú necessari
encara que no t'ho digui,
però li llegeixis als ulls
amb l'idioma universal
que ser petit o gran
és sols una magnitud,
que sempre depèn de qui la miri.
Tot és important,
des del més petit sospir
a entendre perquè sense motiu
un dia qualsevol
l'aire,
el teu,
és per mi imprescindible.
Hi ha algú que diu
que les pors no existeixen
i sols són,
fum de colors
en vidres bruts,
que no deixen veure
ni distingir les formes
ni els seus contorns
magnificades pel temps
que arrelades,
creixen sense motiu,
així que, si mai algun en va haver
més val no recordar
perquè hi van ser-hi.
Doncs,
no hi ha mai
cap record tan fort,
que no es desfaci en mil bocins
i es dilueixi.
Hi ha algú que diu,
que les pors,
no existeixen.
