Aparèixer de sobte, se'n diu sopresa

Aparèixer de sobte
se'n diu sorpresa,
o com li diries tu
a un hola que tal estàs
en un dia qualsevol,
però del que no s'oblida mai l'hora.
Aquell del que sempre en sabràs
si era estiu o primavera,
si anaves vestit o despullat
perquè el que portaves a la cara
era un somriure
que no en podies dissimular
les ganes que en tenies,
de transformar les paraules,
amb una imatge concreta
i veure que et deien els ulls
que sempre imaginaves,
darrere d'una pantalla.
El caliu d'una veu
i el silenci d'una mirada
que sense dir cap mot,
sempre et despullava.
I ara,
ara ja tens el que volies,
en una distància mínima,
la carícia d'una pell
i el desig d'una boca
que s'espera,
per tastar de la teva.
Aparèixer de sobte,
se'n diu sorpresa.

De dues parts, nosaltres en fem una

De dues parts,
nosaltres en fem una
o si més no
la imaginem,
encara que la distància
ens digui que és impossible
i avui,
no podré tocar-te
si no és per somiar-te,
altre cop.
Et preguntaria tantes coses
que no sé on posaríem les intencions,
de les mans,
no en tinc cap dubte,
doncs imagino que sàvies
descordarien botons
que tapen les ganes
d'allò, 
que en diuen fer l'amor.
I entre mitges rialles
i somriures de dolçor,
s'escaparien petons
que a vegades,
ronsers es fan de pregar
de tant preguntar,
on queden millor.
I què més donarà
si l'important ja no ho és
i el que no,
ja té el teu nom
tatuat en la meva pell.
Per què tu i jo
som jo i tu,
dos que en mig de res
s'imaginen ser algú.
De dues parts,
nosaltres,
en fem una.

Únics per dins

L'últim espai que la pell ens deixa
abans que l'oblit ens esborri
i ja no siguem,
res del que érem
si és que alguna cosa,
hem estat mai.
Perquè els detalls sempre importen
encara que no duguin paraules,
ni fets contundents
que assenyalin amb el dit,
aquell cos que porta l'ànima
com el que du el millor vestit.
I el mostra
i l'ensenya,
perquè d'alguna manera
hem de viure
i necessitem del batec més petit
per sentir,
que la importància
pot ser qualsevol cosa
que ens fa ser,
únics per dins.

Butxaques

Butxaques,
allí on guardem les coses 
que mai volem perdre,
les que volem tenir 
a tocar de la mà
quan la necessitat és immediata,
o per simple plaer d'acariciar-les
i saber que són nostres.
Butxaques,
petits racons 
plens de sorpreses,
on també trobem andròmines
que crèiem perdudes.
L'esguard del fred
de mans balbes,
que calor busquen
i no en troben d'altres, 
per protegir-se.
La roba que mai sobra
encara que sigui,
per portar aire.
Al costat o a les vores
butxaques,
per poder dur-te
en un trosset de paper,
entre les meves paraules,
perquè quan no hi ets
i de tu necessito saber-ne,
sempre faig aquell gest
d'enfonsar les meves mans
on els records es toquen,
en forma de carícies.

Per posseir-te

Totes les formes s'emmotllen 
arrodonint les sinuoses corbes,
d'un batec que es professa.
Rodejar és aquell sistema
on ningú en té la fórmula
i s'intenta fer el possible,
per què resulti senzill
anomenar paraules
amb crits salvatges.
La vanitat té un estil
definit en penombres,
on l'impuls és aquell desig,
de voler tocar les ombres
i explicar a qui vulgui entendre
que, a vegades,
no hi ha mots per definir
la multitud de papallones,
que llibertat volen
per comptar els minuts
de tenir-te a prop,
aclucant els ulls
i deixant volar la imaginació,
per posseir-te.

Digues-li als teus llavis...

Digues-li als teus llavis
que no em mirin,
doncs, avui,
no sé del que sóc capaç.
Perquè a vegades,
les distàncies es fan curtes
sense poder-ho evitar
i em torno valent
i em deixo portar
si el desig té el teu nom
i creix.
No hi ha paraules,
perquè totes es queden
en la teva boca enganxades,
somrient entremaliades,
esperant atacar.
La rendició seria el plaer
si fos capaç de lluitar,
però sé que en sóc covard.
Perdona.
Espero que puguis entendre
que la humanitat busca àngels
que es deixin estimar
i si no,
baixar amb tu als inferns
crec,
que també m'agradarà.
Digues-li als teus llavis,
que avui no em mirin.

Diferent de tot

No et buscava i t'he trobat,

allí on l'atzar 

posa la paraula.

Diferent de tot

el que la imaginació somia

i allí on el destí

broda el desig,

a cada puntada.

Somiant, 

que el més 

sempre amb tu és possible

i anhelant que ho sigui,

no em puc treure del cap

el teu somriure,

que mut em va deixar

la primera vegada 

que allí ens vam veure.

Perdona,

però així va ser

i així la meva ment 

encara ho recorda,

com si mai 

volgués oblidar,

cap detall de la nostra trobada.

Quina llàstima,

que no es pot tornar mai enrere 

per què si es pogués,

jo em quedaria 

per sempre més,

enganxat allí on l'atzar

broda el desig,

en la teva boca.