Digues-li als teus llavis...

Digues-li als teus llavis
que no em mirin,
doncs, avui,
no sé del que sóc capaç.
Perquè a vegades,
les distàncies es fan curtes
sense poder-ho evitar
i em torno valent
i em deixo portar
si el desig té el teu nom
i creix.
No hi ha paraules,
perquè totes es queden
en la teva boca enganxades,
somrient entremaliades,
esperant atacar.
La rendició seria el plaer
si fos capaç de lluitar,
però sé que en sóc covard.
Perdona.
Espero que puguis entendre
que la humanitat busca àngels
que es deixin estimar
i si no,
baixar amb tu als inferns
crec,
que també m'agradarà.
Digues-li als teus llavis,
que avui no em mirin.

Diferent de tot

No et buscava i t'he trobat,

allí on l'atzar 

posa la paraula.

Diferent de tot

el que la imaginació somia

i allí on el destí

broda el desig,

a cada puntada.

Somiant, 

que el més 

sempre amb tu és possible

i anhelant que ho sigui,

no em puc treure del cap

el teu somriure,

que mut em va deixar

la primera vegada 

que allí ens vam veure.

Perdona,

però així va ser

i així la meva ment 

encara ho recorda,

com si mai 

volgués oblidar,

cap detall de la nostra trobada.

Quina llàstima,

que no es pot tornar mai enrere 

per què si es pogués,

jo em quedaria 

per sempre més,

enganxat allí on l'atzar

broda el desig,

en la teva boca.

Molt més que res

Si al mar li dius
que arriba tard
i ja no mulla cap sentiment,
buit queda el pensament
i assedegat reclama
aquella nova oportunitat
que atrapa i conquereix
l'oasi de la imaginació,
on fa que siguis
molt més que res
que un sospir que tremola
a la punta dels dits
de dos,
que sense conèixer-se 
imaginen tenir,
el món als seus peus
i que poden volar per aquells cels 
on la llibertat,
mai té cadenes.

Els batecs tenen memòria

Esperant,
passa el primer minut que comença
i s'encarrila la vida,
intentant mirar endavant.
Però a vegades,
els batecs tenen memòria
i molta tossuderia
i tornen a recordar
que va haver-hi un dia
marcat com especial,
amb papallones a la panxa
que entremaliades,
volien volar
cada vegada que a prop estaves
ple de sentiments a batzegades
que no sabien on anar,
si a dalt o a la vora,
sota la faldilla
o a tocar,
o qui sap si endins
d'una mà enjogassada
a qui li sobrava la roba,
la mateixa que aquell dia
va voler desitjar
ser aquella papallona
i la fal·lera,
de deixar-se agafar.
Els batecs, tenen memòria.

No fa falta

Per què hi ha coses que es noten
i no fa falta donar cap explicació.
Sempre hi haurà
preguntes sense resposta,
resposta sense paraula,
paraula sense boca
i boca que sempre bada,
si és amb la teva
amb què pensa
i voldria estar enganxada,
l'eternitat sencera
i respirar d'allò que ens ofega,
per morir plegats.
Doncs, 
si la mort s'encaparra
i en som el seu esquer,
no m'importa
acabar en tu ofegada,
de desig i de plaer,
per què hi ha coses que es noten
i no fa falta donar cap explicació,
a ningú més.

Al punt mig d'un plaer

Per la gent que mai té temps
ens hauria de veure per un forat,
com fem del nostre un xiclet
que estirem
i estirem  fins a un llit,
la cantonada més propera,
una cuina embolicada
amb els estris de menjar
i no ens importa,
si al cel hi ha lluna
o encara és matinada
quan la fam de pell,
ens ve a visitar.
I comença pel coll
i segueix pel braç
i torna a la boca
la gana d'endrapar,
els pits, 
la panxa
i et deixo seguir
on l'esquena ja no és,
per tornar 
al punt mig d'un plaer
que sempre es fon,
quan el toques amb els dits.
I et demano més,
per què no puc parar
aquella necessitat que tinc
de fondre'm amb tu per arribar,
on es tanquen els ulls
i de les boques surt
el crit,
que no es pot ofegar.
Però menys mal 
que la gent no ens pot veure, 
perquè els hi hauríem d'explicar
com ens ho fem 
per fer l'amor,
quan el desig té pressa
i més, no es pot estirar.

Batejaré el teu nom

Batejaré el teu nom
amb el silenci dels meus llavis,
rodejaré el teu cos
amb l'abraçada dels meus ulls,
li diré a les meves mans
que del teu cor 
en compti els batecs,
per respirar-los al mateix temps
i que siguin, 
sempre per mi.
Deturaré el temps
metre et faig l'amor,
perquè no vull que mai t'oblidis
de qui et fa 
els millors petons 
i qui et va ensenyar a dir,
en vull més
cada cop que, 
la necessitat t'esgarrapa l'ànima
i te'n recordes
de què algun dia algú
va decidir que tu, 
series aquell sentiment
enganxat a un nom
batejat per un silenci,
que no necessitava paraules.