Amb tu
la meva imaginació
té noves paraules
per definir el que seria
tocar-te amb un sol dit
i dibuixar-te onades
quan l'hivern en sigui
allò que el fred,
faci tremolar l'esperit
i tingui ganes de més
però s'hagi d'esperar
a què torni a fer bon temps
per a poder tornar a ser nen
i gaudir d'estimar
sense amagar-se de ningú.
Perquè amb tu,
la meva imaginació
té noves paraules,
però sempre
amb el meu secret,
aquell que es toca
amb un sol dit
i sempre dibuixa onades
encara que l'hivern,
aquest any,
en sigui fred.
Encara no sé que és el silenci
perquè afortunadament
amb tot em batega el cor
i dins d'ell
hi ha mil paraules
plenes de sensacions,
que fan que tot sigui soroll.
Una remor de sensacions
que sempre m'acompanyen
entre el somriure i el dolor,
la llàgrima i la decisió
de caminar cada dia una passa,
per no perdre mai el nord.
Però si el perdo,
res no és el que ahir
la importància li donava,
per que a vegades,
uns segons són suficients
per entendre
que no hi ha riure perpetu
ni llàgrima que no cremi,
quan s'eixuga en la galta.
Per sort,
recordem poc el dolor
perquè viure així seria difícil.
La condició humana
és estranya i a la vegada,
fantàstica.
Shhhhhhhh
és l'hora,
ara toca somiar
de les teves mans,
al no obrir la boca.
Digues-li com vulguis,
però el desig
mai es pot dissimular
ni amagar,
ni disfressar,
per què la lluïssor als ulls
sempre ens delata
i es converteix amb l'arma
que ens mata
i ens deixa febles
amb poca força per pensar,
però no importa.
Perquè,
si d'alguna cosa hem de morir
que sigui perquè el cor ens batega,
per la carícia que ens fa sentir
i aquells petons
que li diuen a l'ànima,
que hi ha gent que s'estima
sense dir ni una paraula.
Diuen que interessant es torna
el que a poc a poc es descobreix,
allò que ens inquieta
i ens fa anar de corcoll.
Amb el que es pensa
sense pensar
i ve a la ment,
per fer bategar el cor.
El que porta un polsim de màgia
i ens convida a somiar que som
quelcom que algú s'estima,
considera o simplement
aquell que la curiositat
li ha fet un lloc,
en un minut de la seva vida.
Qui sap si un instant
o l'eternitat sencera,
interessant és allò que batega
i sempre ho fa fort,
prioritat absoluta,
doncs sempre té pressa
per ser important
i no qualsevol cosa.
No cal que sigui molt gran,
a vegades una simple mirada
un que tal estàs,
o un bon dia
ja resulta interessant.
Sempre acompanyat de la teva boca,
per suposat.
No tot s'espanta.
Hi ha cremors de llengua
que queden de per vida
i et deixen muda.
Incapaç de fer un pas,
incapaç de ser tu mateixa
tot i que mil miralls
ensenyin una cara.
Per què encara que una imatge
valgui més que mil paraules
una sola,
pot trencar motlles
i callar moltes boques,
però de què serviria
si es van enterrar entre ombres.
Ombres que van deixar
els colors a les fosques
i mai més,
es podran tornar a pintar.
No tot s'espanta,
perquè hi ha coses
que sols moren amb nosaltres.
Ens vesteix la nuesa,
però la gent no ho sap
i s'encaparra a posar roba
a allò que la naturalesa
despullat ens ha donat.
Sempre pensant amb què diran
quan lo millor que tenim és la pell,
la seva carícia,
el seu tacte,
el desig que crea,
doncs fins i tot olorar-la
ens empeny a tocar-la
sense necessitat de veure-la.
L'instint ens esperona
i no ens conformem amb mirar,
necessitem comprovar
que allò que tant somiem,
és realitat.
La pell,
aquella que tant suporta
i mai pot cridar,
la que ens cobreix l'ànima,
i es fon en abraçada
sempre abans d'estimar,
aquella amb la que dormim agafats
i si podem,
despertem l'endemà.
Qui sap,
un dia potser no sabré que dir
i tot s'acabarà
com va començar,
en silenci.
I mentre,
deixaré que les paraules m'envaeixin,
m'assaltin sense demanar permís,
diguin el que pensen
i si volen,
parlin a crits.
Perquè sóc rebel per naturalesa,
inconformista amb el pensar,
estimo sense tebiesa
i et deixo el meu món,
si en vols disposar.
Sóc aquella
a la que el cor li batega
i la que viu la realitat,
la de les llàgrimes salades
que diuen,
tenen gust de mar
i a vegades,
li rodolen per les galtes
sense cap necessitat.
Perdona si no sóc
el que buscaves,
la nina del prestatge de dalt,
la tonta que tot s'ho creia,
quan oblidada em vas deixar.
Però la nena s'ha fet gran
i vestida de dona
es despulla al teu costat.
Qui sap,
un dia no sabré que dir
i tot s'acabarà.
