Jo sóc aquella,
que entremaliada busca
sempre refugi
allí on la teva boca
la deixi somiar,
mentre el silenci,
l'ompli de carícies.
I la porti on ningú sap
i la deixi,
on tothom voldria estar,
a prop de la teva pell per saber
si el tacte
és cosa de la imaginació
o del sentiment,
del desig
o del plaer que sent,
quan et passeges per ella.
Però a ningú li explicaré,
per que a ningú li interessa
si m'agrada
que et quedis sense roba,
que em mosseguis la llengua
o simplement que m'estimis
quan em quedo enganxada
on entremaliada,
jugo a ser teva.
No sé que dir-te.
Enumerar no és fàcil
quan no sé com explicar-te
els passos que donaria
per arribar,
on la teva boca m'espera.
Quan la indecisió m'atura,
la paraula es trenca
i esperant contesta,
roman quieta
on l'amor,
de victòria es disfressa.
Suculenta
la passió ensenya a la llengua
a no estar-se quieta
i la ment,
a mentir-li al cor
que igual batega,
doncs la inèrcia
fa sobreviure a la llàgrima
després de la tempesta.
No es necessari seguir cap estela
que em guï.
Jo ja fa temps que sé el que vull:
una guerra on guanyar-te
i demanar-te en carícia
que si un dia no hi hagués demà,
pensis que vaig estimar-te.
Tanco els ulls
i et sento.
A dins,
a la vora,
al mig,
en un sospir,
al costat de la boca,
en el millor somni
quan agafo el coixí.
No t'oblido
per que et porto lligat
a tots els instants
encara que no hi siguis,
doncs t'imagino
on el petó et busca,
la carícia et necessita
i el desig fa obrir el llit.
Ho sento,
no puc fer-hi més.
Si és pecat
no vull redimir-me,
per que un cop ja t'he provat
és com dir-li als meus pulmons
que no respirin.
Impossible.
La distància més llarga
no és la que es toca,
ni la que es pensa,
ni tan sols,
la que real mesura
els pams,
que de tu em separa.
Sols és un tros
que en la ment es fabrica
i que el cor
sempre escurça,
el desig sempre allarga,
el batec sempre imagina
i el sentiment fa créixer.
Per que quan marxes
i em deixes,
la teva olor em recorda
quan les nostres boques s'ajunten
i penso,
en el dia de tornar a tenir-te,
el de passejar pel teu cos
les meves carícies,
sentir la llengua
marcant el ritme
dels gemecs del desig
per acabar extasiats i muts,
un dins de l'altre.
Comencem
on el vermell dels teus llavis
en aroma esclata,
lligat amb cinta de setí
dels colors de la senyera.
Garbuix de gent
que puja i baixa
per una rambla plena,
on els llibres en filera
maten a dracs,
al llom de Sant Jordi(s) amb espasa.
Les princeses
porten ja la seva rosa
i els punts de llibre marquen,
aventures de fades,
ratetes presumides
i gegants i nans de totes mides.
Somriures
de petits infants
observant imatges,
llegint mil paraules
mentre dos enamorats es miren.
I jo,
començo
on el vermell dels teus llavis
en aroma esclata
per dir-te,
que el meu amor
sols necessita
que l'agafis de la cintura
i em facis teva
entre el garbuix de la gent
que puja i baixa
per una rambla plena,
on els llibres en filera
maten a dracs,
al llom de Sant Jordi(s) amb espasa.
Sí que t'estimo.
Sí que et desitjo.
Sí que et vull amb mi.
He dit que sí,
no sé si per sempre
o per sentir
el seu gust a la boca,
el somriure dels teus llavis
o la carícia en la fosca.
Serà,
que em sento bé
quan ho dic
i que de repetir no costa,
si tanco els ulls i imagino
que abraçada queda la meva llengua,
dins de la teva boca.
No sé com t'ho fas
però m'encens tota.
Serà que la nostra mirada
no sap fer una altra cosa,
encara que tinguem
la boca callada
i una taula enorme
que ens separa.
Però què ens importa,
doncs no hi haurà mai distància
prou llarga,
que nosaltres no fem propera.
I de la carícia,
en farem créixer l'espurna
que al nostre cos excita
sense poder parar,
sense poder imaginar
en res més que no sigui,
com passar per la boca
i seguir per l'esquena,
passejant per la panxa
per acabar,
on l'aigua
tot ho mulla.
Allí on el desig
encén la flama...
La flama
que em torna boja
i em desfà,
quan em fas teva.
