Allí on gemeguen les paraules
vull trobar-te,
sortejant aquells revolts
que la vida ens prepara.
On la sensació d'enyorar-te
m'esmicoli l'ànima
i el meu cor es deturi
si perd, algun dia
la teva màgia.
Però com que no hi ha mai
res perfecte,
qui sap
si l'amor ens abandona
i ens porta per altres terres.
Per que qui n'estigui lliure
que tiri la primera pedra.
L'amor és un misteri
sempre indesxifrable,
com la vida mateixa.
El temps és una trampa que mai s'atura
caminant impassible.
De tant en tant,
deixa petjada
per recordar-te que passa
i ensenyar-te,
que no torna enredera
ni per equivocar-se.
Qui tingués tots els instants
per comptar-ne estrelles
a la vora del teu mar,
quan la nit ens atrapa.
Amarats entre tenebres
t'explicaria fantasies
encara per somiar,
on qui sap si el temps
posarà de la seva part
per fer-les realitat
i plegats tastar-les.
No en tinc pressa
però el desig em crema
i no em deixa pensar.
Em pararé a respirar.
Si vols ja saps on em pots trobar,
enmig del no res
on de tant en tant
el temps s'atura,
i ens ensenya a somiar.
El nostre país
fa temps que clama una paraula
que algú en una altra època,
va enterrar sota terra.
N'hi ha que li diuen fal·lera,
d'altres rauxa
però jo crec,
que sols té un nom
i se'n diu independència.
El desig d'un sol cor que batega
i que crida amb boca plena,
que la memòria mai oblida
a aquells,
que van donar la seva sang per ella.
Per que les llàgrimes i la suor
són llavors de conquesta,
d'una terra que brama
que no vol,
estar mai més sotmesa.
Gravada a foc sempre queda
i encara que soterrada per la terra,
arribarà un dia
que sortirà amb força
i cridarà per sempre:
JA TENIM INDEPENDÈNCIA!
Catalunya és terra i llàgrima,
fal·lera i rauxa
d'una llavor de conquesta
que brama,
que no vol,
estar mai més sotmesa.
Ara, és un temps que no té espera.
Un ja que s'impacienta
quan les ganes tenen pressa
i necessiten de sortida,
entre la teva boca
i la meva.
No es pot enganyar
a la carícia que et fa créixer ,
i el desig que augmenta
quan és la teva pell
la que toca,
una estrella a ras de terra.
Per que amb tu
sempre hi ha màgia
i no necessito de parafernàlia.
Quan dos ànimes s'uneixen,
elles són,
la seva pròpia trampa.
On el mar sempre mulla
i la terra sempre és seca,
vull saber que m'estimes
encara que sigui,
per última vegada.
Ara és un temps que no té espera.
Un ja que s'impacienta
quan les ganes tenen pressa
i necessiten de sortida,
entre la teva boca
i la meva.
Una dia la nena creix
i es veu davant del mirall
vestida de núvia.
Tants anys imaginant
i diuen que en un instant
el dia passa
sospirant,
per una vida nova que comença.
El nuvi l'espera.
Està tremolant sentint gola seca
i la veu aparèixer.
Esgarrifança en la pell,
per aquella que s'estima.
El futur és va marcant
a cada passa de l'altar
on cada llàgrima que s'escapa,
sempre n'és d'alegria.
Envoltats de la família
i dels éssers estimats
comença la màgia d'un dia,
on el sí vull sempre esperem
que ens sigui,
per tota la vida.
Un dia la nena creix
i es veu davant del mirall,
vestida de núvia.
Si quan li dius al meu cor que escolti
es deturés el temps,
potser em faltaria l'aire
per respirar-ne les ganes
que de tu em sobren.
Recorrent la teva pell
series el pecat
que voldria tastar la meva boca.
Per que en somnis ja he imaginat
tenir-te, on les carícies
trenquen les normes
i ens ensenyen el compàs
dels sospirs que ens esgoten.
On no hi ha motius,
sinó ganes.
On no hi ningú,
sols nosaltres
esperant,
a que passejar pels nostres desitjos
ens obri les portes
a l'infern més gran.
Allí on el cel
es toca a palpentes
i no es necessita veure-hi
per estimar,
sempre et voldria tindre.
Aturant el temps
per que l'eternitat,
fos la nostra còmplice.
Si quan li dius al meu cor que escolti
es parés el temps,
segur que seria menjant un sospir
de la teva boca imaginant-me,
que n'és fruita madura
a punt de provar-te.
Allí on el cel
es toca a palpentes,
no es necessita veure-hi
per desitjar-te.
Els vitralls esmorteïts
de finestres brutes,
retallats al compàs
de feixugues converses.
On el blanc i negre del cel
desdibuixa les ombres
i el temps arraulit en un racó
veu passar les hores mortes.
La pluja a regat els carrers
i ha deixat les flors molles,
mentre el silenci sepulcral
ens deixa sentir el compàs
de les agulles brodant amb les mans,
d'algú que conta històries.
A la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta
m'expliques que en la vida
no tot són clavells i roses.
I em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
que ha vist fam,
guerres i penúries.
Qui pogués tornar enredera
a resseguir
de les teves mans les arrugues...
Et recordaré per sempre més,
per que un trosset de tu
sempre serà viu en mi
fins que jo mori.
Quan em somrius amb la mirada
enganxada a unes ulleres
a la vora d'un foc
que de llenya s'alimenta,
escoltant,
feixugues converses.
