Ara, sols em queda oblidar

Li explico al meu cor
que hauria d'oblidar-te,
però aquest mai em fa cas.
Va per lliure,
en direcció oposada,
en sentit contrari
al que la norma marca.
En sóc idiota,
doncs la teva llengua
ja no és, 
el que abriga la meva ànima.
Simplement una cosa morta
que ja no em desitja.
Quan es comença a estimar,
per que ningú t'explica
que algun dia pot arribar el final?
Serà que la llengua calla
el que la boca espera
que torni a passar.
Tot queda enredera.
Ara,
sols em queda oblidar.

Ara ja no és mai

Per que el temps que corre,
sempre és una venjança
que mai s'atura
i ens deixa sense paraula.
Atrafegats en una vida
que no té pausa ni espera,
cada instant somiat 
és un ara del passat,
que ningú desitja.
El secret no és viatjar
a cap racó no explorat,
sinó el poder dir
que no em sentit
que ara,
ja no és mai.
Que hem aprofitat 
totes les abraçades,
els petons,
les rialles 
i les llàgrimes
i que de tot, 
hem aconseguit fer una vida
que poc a poc camina,
encara que aquesta
tingui una fi.
Per que mai ningú pugui dir
que no voldria tornar a viure
per sentir,
que té l'esperit lliure
del temps que corre
encara que aquest,
ens faci patir.

De pell coberta cirera

Vermella.
Suau i dolça.
De pell coberta 
cirera.
Dels teus llavis somiats
la polpa,
imaginant petons
per tastar-la.
Per tenir el seu gust a la llengua
sempre en tinc pressa
i no et deixaré marxar,
sense haver provat la teva.
Pots deturar el temps 
o trencar la norma,
per que quan et torni a veure
et menjaré la boca.
La que de cirera es pinta
vermella i dolça
i no deixa més temps,
que la que imagina
la necessitat de que sigui 
per sempre meva.
Dibuixada, 
entre l'anhel i l'avidesa
somio cada dia amb ella,
esperant que el temps me la porti
sense necessitat de robar-la.
Vermella.
Dels teus llavis somiats
la polpa,
imaginant petons
per tastar-la,
de la teva boca.

Dolça

Petita.
Amagada en poca cosa.
Enganxada a la paraula.
A un sospir de matinada,
a l'aigua de la pluja.
A tot allò que no és toca
però sabem que mai ens sobra.
Ella sempre serà,
la cosa més dolça. 
Imaginada per la teva ment
on ningú et molesta,
o a ningú li has d'explicar
el perquè penses en ella
fins la sacietat de la nit,
del dia,
on la teva ment desitja
en sigui,
la protagonista absoluta.
Camina descalça
per no fer soroll per on passa,
doncs no li agrada
ser motiu de conversa.
No és que sigui solitària
és que pensa que no té cap importància
el que fa la resta,
respira com tothom,
de la mateixa manera.
Llavors no entén 
l'expectació que causa.
Ella sols és
una cosa petita
que s'amaga en la paraula
encara que tu pensis 
que sempre serà,
la cosa més dolça.

De petita tenia una capseta

Recordo que de petita

tenia una capseta

i dintre hi vaig guardar,

un polsim de màgia,

un toc d'innocència

barrejat amb la pressa.

Aquella que em volia fer gran

sense esperar,

a tenir els ulls oberts,

l'ànima forta

i la il·lusió preparada

per si moria en combat,

en la primera estocada.

El temps va passar,

i vaig pensar que ja era

hora d'iniciar l'aventura.

Em vaig treure l'armadura

i vaig estimar.

Però com tot en aquesta vida

ha de madurar

ho sabeu bé, 

vaig ser ferida 

com qualsevol mortal.

I quan ja em pensava dessagnada

vaig recordar la capsa.

I en obrir-la vaig retrobar-me

amb el polsim de màgia

i el toc d'innocència

una mica gastada.

I en un racó arraulida,

a la il·lusió,

per començar de nou

cada cop que em fes falta.

Recordo que de petita

tenia una capseta,

i dintre hi vaig guardar

el cor,

la vida 

i l'ànima,

per que quan fos gran,

no oblidés mai 

que la il·lusió,

és el que sempre ens salva.

Amb la gana de tenir-te

No m'enganyen pas els sentits 
quan et noto la mirada.
Quan sento un calfred
passejant-me l'esquena descoberta.
Que m'ensenya
a que la vergonya,
s'ha quedat a la porta
i ha deixat passar a l'audàcia
d'un desig que no té espera.
Per que sempre falta temps
per explicar-li a la gana,
a passar fam de pressa.
Resseguint cada corba
la línia recta s'imagina
penjada d'un somriure.
Aquell que busca la boca
sempre,
amb la gana de tenir-te.
Per que ningú és tan gran
quan la llum s'apaga.
No fa falta.
Els continents es descobreixen
passa a passa.
Què importa.
Avui, 
m'esperaré el que faci falta
per entrar, 
on la imaginació em guia,
on cada bocí pot ser 
l'aventura de la meva vida.
Per que,
no m'enganyen els sentits
quan et noto la mirada,
passejant-me l'esquena descoberta
d'un desig que porta pressa.
Amb la gana de tenir-te,
avui,
crec que hauré de tenir paciència.

Diguem si ho has aconseguit

Digues si has aconseguit perdre.
Oblidar la intuïció de sentir
i dir-li a teu cor que,
jo mai vaig existir.
Que sóc la resposta equivocada
a un batec sense esperança,
a un moment on la mentida
va obrir la finestra
per explicar-li a la nit,
que somiar impossibles
ja no té molt de sentit.
Quan la fosca 
ja no és còmplice de cap desig
i els somnis sols records
que mai ningú va tenir,
em pregunto
quantes vegades hauré de plorar
per entendre el significat
del que un dia em vas dir.
Sempre seràs allò
que batega en el meu cor
i vaig deixar escapar
per no saber caminar,
sense tenir cap temor.
L'amor és un cordill
que nua dos parts
si volen un mateix camí.
Diguem, si ho has aconseguit.