Sóc el cristall que no es trenca,
el dolor que no arriba,
la dolçor que no embafa
i l'amor que no s'estima.
Segur, que tot és mentida.
Els impossibles són tan reals,
com després d'un foc els encenalls
que potser encara crema.
Viatjar amb mi potser difícil...
Què estàs disposat a arriscar?
Com que la perfecció no existeix,
no et vull deixar imaginar
el que no es real
i es menteix.
Mira'm al mirall que jo em veig
i aquest et dirà
que la meva realitat,
és allò que sempre he desitjat...
Al meu cor,
el teu amor
per sempre dibuixat.
On vols que marxi sense tu?
La teva ombra em fa costat,
ni que li falti el color
que sols tu li saps donar.
Encara que sigui lluny,
sempre sabràs dibuixar
la meva sort,
amb intensitat.
Sols tu saps definir
el que necessito en cada instant.
Amb els llavis et diré,
que mai em rendiré
de morir,
si ho faig per tu.
Però això segur que ho saps.
Cada paraula és un fet,
que ja no puc dissimular.
Els meus ulls et contaran
el que la boca ha de callar.
Estimar-te és un motiu,
per seguir guardant secrets
que els meus llavis
mai diran.
Per molt que passin els anys,
i ens vulguem refugiar en el record
el camí es farà llarg,
i per sempre serem,
ni més ni menys,
que dos estranys.
Aquells que no volen oblidar
que el temps passat no tornarà,
i es refugien en allò,
que un dia van sentir,
per si de cas,
potser,
ens pot tornar a brotar.
Més ja sabem que no.
Els miratges són i seran,
imatges irreals
que el cor ens mostra,
quan aquest,
ja no té forces per lluitar.
I serem per continuar,
en la nostra vida dos estranys,
aquells que es van perdre pel camí
i mai, no es van saber retrobar.
Tot el que recordo,
ja va perdre el sentit.
Plorar,
riure o callar
s'han quedat en l'oblit,
d'un temps que ja ha passat.
Promeses d'un futur,
que el color ha perdut,
abans de venir
a morir al teu costat.
El conte ha perdut emoció
doncs ja fa temps que en sé el final.
El que vas escriure tu
i el que jo vaig signar.
Ningú ja no em pot dir,
que l'amor,
a mi,
no m'ha matat.
Si algú escolta el meu cor,
aquest li contarà
que els batecs que aquest fa
són pel dolor que tu has deixat.
Promeses vestides de dol
que ja no es poden disfressar,
ni és vol.
Serà la teva lluna,
la que em cobrirà de petons aquesta nit?
La que em vetllarà la son
i marcarà el teu nom,
en els meus somnis?
La que em farà de guia i consol,
quan no trobi el camí
en mig de fosca nit?
Ella serà...
La que em gronxarà en quart minvant
i em taparà quan serà plena.
La que em somriurà
còmplice de l'amor,
que jo sento per tu,
sigui estiu o primavera.
Dibuixada en la fosca,
al cel,
s'ha colat un far gegant.
El contrast s'ha fet patent,
entre el negre i el blanc.
La lluna,
ens té el desig marcat.
No hi ha barreres en el temps
mentre ella fa l'amor aquesta nit,
enmig d'una pluja d'estels.
Deixa'm ser el present,
que construeixi el teu futur.
Allí on les pedres,
fan els fonaments
al sentiments que s'han viscut.
On no importen els desnivells,
perquè construïm
des de la mateixa alçada,
fent servir el mateix material.
Un material que no s'espatlla,
de primera qualitat.
Que promet durar molt de temps,
per molt que el fem servir.
Garanties sé que en tinc.
I si mai el resultat,
no és el que s'esperava,
no importa.
El temps és més savi
i ens sabrà rectificar
allí on nosaltres no sabem
ni podem arribar.
Quin dilema s'ha creat,
dins del meu pensament
cada ratlla que creuo,
m'allunya del que penso que sé.
Quan acabo de donar un pas,
m'imagino el següent.
I m'equivoco al pensar,
que sé com l'he de fer.
No hi ha res predeterminat,
tot està per crear.
Tots els moments per definir.
Crec que em podré esperar...
A que surti el sol
a l'endemà.
A tornar a riure amb tu al costat.
A cantar cançons,
que encara no són dels dos,
i qui sap,
si mai ho seran.
Sols sé que no en tinc prou,
però em sembla,
que em podré esperar...
a que la teva estrella m'il·lumini
la resta de l'eternitat.
