Tanco els ulls i et sento. A dins, a la vora, al mig, en un sospir, al costat de la boca, en el millor somni quan agafo el coixí. No t'oblido per que et porto lligat a tots els instants encara que no hi siguis, doncs t'imagino on el petó et busca, la carícia et necessita i el desig fa obrir el llit. Ho sento,
no puc fer-hi més. Si és pecat no vull redimir-me, per que un cop ja t'he provat és com dir-li als meus pulmons que no respirin. Impossible.
La distància més llarga no és la que es toca, ni la que es pensa, ni tan sols, la que real mesura els pams, que de tu em separa. Sols és un tros que en la ment es fabrica i que el cor sempre escurça, el desig sempre allarga, el batec sempre imagina i el sentiment fa créixer. Per que quan marxes i em deixes, la teva olor em recorda quan les nostres boques s'ajunten i penso, en el dia de tornar a tenir-te, el de passejar pel teu cos les meves carícies, sentir la llengua marcant el ritme dels gemecs del desig per acabar extasiats i muts, un dins de l'altre.
Comencem on el vermell dels teus llavis en aroma esclata, lligat amb cinta de setí dels colors de la senyera. Garbuix de gent que puja i baixa per una rambla plena, on els llibres en filera maten a dracs, al llom de Sant Jordi(s) amb espasa. Les princeses porten ja la seva rosa i els punts de llibre marquen, aventures de fades, ratetes presumides i gegants i nans de totes mides. Somriures de petits infants observant imatges, llegint mil paraules mentre dos enamorats es miren. I jo, començo on el vermell dels teus llavis en aroma esclata per dir-te, que el meu amor sols necessita que l'agafis de la cintura i em facis teva entre el garbuix de la gent que puja i baixa per una rambla plena, on els llibres en filera maten a dracs, al llom de Sant Jordi(s) amb espasa.
Sí que t'estimo. Sí que et desitjo. Sí que et vull amb mi. He dit que sí, no sé si per sempre o per sentir el seu gust a la boca, el somriure dels teus llavis o la carícia en la fosca. Serà, que em sento bé quan ho dic i que de repetir no costa, si tanco els ulls i imagino que abraçada queda la meva llengua, dins de la teva boca.
No sé com t'ho fas però m'encens tota. Serà que la nostra mirada no sap fer una altra cosa, encara que tinguem la boca callada i una taula enorme que ens separa. Però què ens importa, doncs no hi haurà mai distància prou llarga, que nosaltres no fem propera. I de la carícia, en farem créixer l'espurna que al nostre cos excita sense poder parar, sense poder imaginar en res més que no sigui, com passar per la boca i seguir per l'esquena, passejant per la panxa per acabar, on l'aigua tot ho mulla. Allí on el desig encén la flama... La flama que em torna boja i em desfà, quan em fas teva.
Tots dos al mateix pas sincronitzant batecs. Guardant cada segon per compartir-lo plegats sempre, respirant al mateix temps. Tu saps el que jo sé i el que sé jo queda segellat, allí on la mirada es passeja agosarada, provocant. Respirant el mateix al·lè potser morirem plegats, però tant ens fa. Per que avui no necessitem res més que imaginar, que quan tanquem ulls per anar a somiar pensarem, la sort que hem fet de tenir-nos per sempre ser, el principi d'una història, i el desig de la memòria que mai ningú, podrà esborrar.
Voldria ser aquella que té ales a l'esquena i vola fins a tu. A la que abraces en nit freda per que mai més tingui por. A la que li eixugues les llàgrimes amb les carícies del cor, quan li dius fluixet a cau d'orella que és la teva princesa, des del primer raig de sol. Voldria que fos tot diferent, jo més valenta i tu alguna cosa més. Però sé que no potser. I la meva imaginació multiplica sensacions que mudes es queden. Per que, tots els dies hi ha històries que s'acaben i d'altres que comencen i de poc serveixen les ales a l'esquena si no se sap volar. Serà, que el voler no es poder i que no tots els desitjos, sempre es compleixen.
A un nou jorn li enfilo l'agulla i començo a caminar. Al principi, amb passes adormides enganxades, plenes de lleganyes que no saben on van. Si m'abraces o t'abraço que més dóna si el que vull es avançar. Correrem i segur que caurem, però quina importància tindrà si ens estimem, o això diuen totes les llàgrimes que cauen, totes les nits estrellades, totes les primaveres passades, que junts ens vam donar. Oportunitats de la vida on cada jorn és d'una mida i cada mida d'una profunditat. Per que sempre hi hauran llaços invisibles que sense adonar-nos, ens lligaran. ...i començo a caminar amb passes adormides, però que si m'abraces, que més dóna on van.
