Seré jo avui. Però sols tu ho sabràs reflectit en la mirada de cristalls desdibuixats, caient en llàgrima. La por em dirà a cau d'orella si mai he sabut triar com viure la veritat de la meva ànima. Seré forta, no pateixis per ferida doncs la sang es cauteritza en la paraula. En la que dic, en la que sento, en la que escric potser pensant que algun dia, sortirà de la pantalla i arribarà a la casa teva. I serà un trosset el que t'acompanyarà la vetllada on la son sempre ens espera, com eterna guardiana. Avui, tinc cristalls a la butxaca que m'ensenyen, el camí de tornada. Per cert, gràcies per la paciència d'aquell que espera en matinada la carícia del poema qui sap, si avui, fet paraula.
No sé si sabré dir-te que em fas falta, que necessitaré d'allò que no es diu amb paraula i espera per inèrcia a tothora l'ànima. Que a la nit, li mancarà una estrella i per sempre un somriure que indueix a la màgia. Avui és, com si l'aigua del mar es tornés dolça, la primavera freda i respirar, una costum passatgera. Un dia, vas decidir trencar el vincle que ens unia i em vas dir, que no necessitaves de la meva paraula, de la meva carícia, ni la meva ombra. Ara, no sé si sabré dir-te que em fas falta, però intentaré dibuixar poesia per explicar-te la història, d'algú que encara somia que l'aigua del nostre mar, es torna salada. Però no sé si sabré dir-te que avui em fas falta dins d'una primavera freda que necessita del teu somriure, per sempre fer màgia.
Algú compta les hores. Al carrer ja és tot apunt. Ja han posat les estrelles i encès totes les llums. Li han dit que hi ha algú que cada nit escriu lletres, que li demana un desconegut i que fa ballar les ànimes, sense necessitat de mirar-te als ulls. Pensa que això és impossible, que ningú en té aquesta virtut i innocent com un nen petit obre la seva ment, al que fins ara li era ocult. I es descobreix enganxat a sensacions que sembla que s'hagin escrit per ell. Res més enllà. Tothom té sentiments dibuixats a flor de pell. El que ell no sap ni sap ningú, és que no hi ha màgia. Ella mai serà algú. Sols un instant perdut on les lletres troben la paraula en un obrir i tancar d'ulls. Li han dit que cada nit escriu lletres, que li demana un desconegut i que fa ballar les ànimes quan ja han posat les estrelles i encès totes les llums.
Hi ha una part del dia on somio que la teva ombra és la meva companya. M'acaricia l'esquena i dibuixa somriures en la meva boca. Em porta lluny on no hi ha cap problema i em diu a cau d'orella que sé fer màgia. No sé si diu mentides, doncs no en conec d'altra que vingui a les nits a dir que sóc seva. Tanco els ulls i me'n fio d'on em porta. Amb els anys, s'ha guanyat el títol de guia en la fosca. Qui sap on és ara amagada i si aquesta nit tornarà a dur-me, on la lluna n'és guardiana. Jo l'espero com sempre, entre l'estrella del cel i la seva boca allí on sempre diu, que en faig màgia sense pronunciar paraula.
Escoltant-te en la llunyania m'imagino la teva veu trencada, dient-me que la teva vida ja no té màgia i les ganes de somriure han fugit de la teva ànima. Cada dia somies que la tristesa marxa quan el sol arriba i venen nous colors que inunden, una altra matinada. Que les llàgrimes no són penyora que cap peatge paga i que surten d'alegria per gaudir de qualsevol rialla encara que aquesta, en sigui petita. Per que no hi ha diners per comprar cap minut de la nostra vida. Llavors ja saps que has de fer. Eixugar la llàgrima, cosir la veu trencada i dir-li al teu cor que encara has de donar molta guerra. Qui sap, potser sense tu saber-ho hi ha algú que ja t'estima.
L'espero sempre a la mateixa hora, asseguda. Ella m'ensenya a retallar les teves formes de manera descarada i sense dir paraula, li obro la boca per ensenyar-li a ser muda. La paciència és una virtut que amb tu perd costum, a la llum de la lluna. No puc desaprofitar ni minut quan la gana em crida, el moment arriba i la nit no és eterna. No sigui que la oportunitat no torni mai més a ser nostra i s'oblidi d'aquella que un dia, va morir per tu en la fosca. Tancaré els ulls i pensaré que de nou ets meva dibuixant fantasies amb els dits d'una estrella, on s'il·luminen cels enamorats de llunes eternes, somriures dolços i carícies perpètues, on morir per tu no sigui una fal·làcia retallada en la fosca, sinó realitat compartida.
En els estels de la mirada vaig recórrer el teu cel. Ulls foscos en nit de mel on els somnis començaven, pels perfums de la carn. Aquella que no es veia però s'imaginava en tots els detalls, sentint l'escalfor d'unes mans que pressa tenien, per comprovar-ne cada pam. Però elles no vingueren i preses de la seva timidesa les estrelles ens digueren que sols volien amants. Qui sap si la propera vegada ens agafaran i construiran nous cels on poder passejar, les pauses dels desitjos que un dia van crear aquells ulls foscos en nit de mel. Aquella que no es veia però s'imaginava, amb tots els detalls.
De la llum que em guia. De les ganes que em sobren. De l'amor que m'omple, de tot plegat, surt la guspira que fa màgia. Alguna cosa falla. D'alguna en dic mentida, doncs fa temps que no s'encén, per atiar flama. Serà que de sentit únic camino, que respiro de la mateixa manera, que aviat oblido que estimo quan en mig de la nit necessito de carícia. Saps que faré? Esperaré asseguda a que la llengua, em vinguis a mossegar. Per que d'on en surt la màgia s'encén guspira difícil d'apagar. No tinguis pressa, aquesta és un estat que m'encanta al teu costat. Si tu en tens ganes, jo tinc del tot el temps per disposar de les teves paraules. Els actes, ja es descobriran.
En quina magnitud surt la genialitat quan qui recorre la teva pell, en banya la ocasió. Tocant cada detall ens ensenya que la realitat s'espera per respirar de la teva boca el sabor. Per què, qui no voldria ser el que s'escola per tots racons, sense oblidar-ne cap porció? Llavors seré, la que et mullarà les ganes, la que dirà paraules vestides de dolçor. Aquella per qui les matinades ja no es dormen i s'omplen, sempre de calor. Caldrà tenir un lloc on l'aigua ens vingui a trobar, per si de cas ens ofeguem i no podem alenar mai més del nostre cos. Mullats, així quedarem on el desig sempre deixa pas a l'acció. En quina magnitud surt la genialitat? Sempre en aquella on la set, ens troba despullats.
Li explico al meu cor que hauria d'oblidar-te, però aquest mai em fa cas. Va per lliure, en direcció oposada, en sentit contrari al que la norma marca. En sóc idiota, doncs la teva llengua ja no és, el que abriga la meva ànima. Simplement una cosa morta que ja no em desitja. Quan es comença a estimar, per que ningú t'explica que algun dia pot arribar el final? Serà que la llengua calla el que la boca espera que torni a passar. Tot queda enredera. Ara, sols em queda oblidar.
Per que el temps que corre, sempre és una venjança que mai s'atura i ens deixa sense paraula. Atrafegats en una vida que no té pausa ni espera, cada instant somiat és un ara del passat, que ningú desitja. El secret no és viatjar a cap racó no explorat, sinó el poder dir que no em sentit que ara, ja no és mai. Que hem aprofitat totes les abraçades, els petons, les rialles i les llàgrimes i que de tot, hem aconseguit fer una vida que poc a poc camina, encara que aquesta tingui una fi. Per que mai ningú pugui dir que no voldria tornar a viure per sentir, que té l'esperit lliure del temps que corre encara que aquest, ens faci patir.
Vermella. Suau i dolça. De pell coberta cirera. Dels teus llavis somiats la polpa, imaginant petons per tastar-la. Per tenir el seu gust a la llengua sempre en tinc pressa i no et deixaré marxar, sense haver provat la teva. Pots deturar el temps o trencar la norma, per que quan et torni a veure et menjaré la boca. La que de cirera es pinta vermella i dolça i no deixa més temps, que la que imagina la necessitat de que sigui per sempre meva. Dibuixada, entre l'anhel i l'avidesa somio cada dia amb ella, esperant que el temps me la porti sense necessitat de robar-la. Vermella. Dels teus llavis somiats la polpa, imaginant petons per tastar-la, de la teva boca.
.jpg)