dimarts, 14 de febrer de 2012

Intrèpida

Em vaig marcar una fita
arran de mar coberta de sal
i sorra fina.
Les ones mullaven 
el que quedava de la meva vida.
L'escuma feia dibuix
marcant territori 
del que si no se sap nedar
mes val no tocar.
De sirenes ja no en queden
que em puguin salvar.
Però jo no tinc por,
doncs l'aigua sols mulla
el que no es deixa ofegar.
I vaig provar
de caminar sobre teu el mar.
De passar les onades turquesa
fins l'infinit desdibuixat
i sentir que puc ser 
el que mai havia pensat.
I quan a la platja vaig tornar
amb meus peus mullats
hi havia una paraula escrita.
Intrèpida.
La vida no la va tardar en esborrar
però sempre recordaré,
que aquella tarda
fins l'infinit desdibuixat,
vaig poder sobre el teu mar,
caminar.









2 comentaris:

  1. Doncs va ser una llàstima, tenies d'haver estat més intrèpida. Casualment estic en una platja solitaria amb crostes rocoses que també em porten records. Intrèpida.-

    ResponElimina
  2. VAS CAMINAR TOT CERCANT, ALLÒ QUE HI DESITGES,ET VAS ATREVIR,VALENTA COM A ETS TU;I VAS ASSOLIR GAUDIR,JUNT AMB QUI ESTIMES,EN INSTANTS Q SEMBLAVEN L'INFINIT.....PERÒ ES VA ESVAIR,MÉS TU AMB EL TEU TARANNÀ LLUITADOR I CONSEQUENT ,ACONSEGUIRÀS QUE ALLÒ NO SIGUI UN MIRATGE, SINO LA MÉS TANGIBLE REALITAT....MIL.LER

    ResponElimina