dissabte, 17 de desembre del 2011

No recordava aquesta sensació

Oblido.
Recordo.
Penso i escric. 
Les solituds obligades,
no són bones per a mi.
Les millors són les compartides
quan cau la nit,
enmig de rosades i llençols fins.
De copes de vi
que embriaguen els sentits
i de dolces paraules que embolcallen,
cossos sense fi.
La delicadesa de la carícia
m'acompanya el pensament. 
Tot un gust, 
creu-me,
força complaent.
Per que recórrer el teu instint,
no té pèrdua.
Al contrari.
Per sempre em voldria perdre
si no és molt demanar,
on els llavis neixen 
i ensenyen a estimar.
On l'esquena acaba
i el desig empeny a crear.
On la vida neix
en un cel estrellat.
No recordava aquesta sensació,
on la foscor
en lloc de por,
em donaria llibertat.













3 comentaris:

  1. Marta, per no recordar aquestes sensacions, les descrius amb una minuciositat i amb una exigència de realitat que fa fredor. I que voldries ser-hi, es clar.

    ResponElimina
  2. AMB L'EMBRIAGUESA DELS SENTITS,...O SENSE,L'INTENSITAT I LA DOLÇOR D'UNA CARICIA, ÉS D'ALLÒ MÉS BELL QUE ES POT EXPERIMENTAR PERQUÈ NOMÉS S'HI ARRIBA EN AQUEST NIVELL DE COMPLEMENTARITAT I FRUICIÓ,AMB LA COMPLICITAT DE DOS ÉSSERS QUE S'HI ESTIMEN....MIL.LER

    ResponElimina
  3. L'anònim aquest, és una mica tontet. Diu que no ho recordAVA, això vol dir que no fa tant de temps que ho va viure. I que ha escrit això per què ara se'n recorda, però abans no. Avui en dia les coses s'han d'explicar com si fóssim tots tontos...

    ResponElimina