dissabte, 1 d’octubre de 2011

Ànima

Fes veure que no hi sóc
I despulla't l'ànima poc a poc.
No hi ha prou minuts que amaguin
els desitjos que em treuen la meva son.
Serà que ja no sé dibuixar el que som
per que el que algun dia vam ser
ja no ens serveix com a guió.
Vull augmentar extensió 
del que la confiança em permet tocar.
Necessito, 
quelcom més que mirar
per que aquest cor que batega
es comenci alimentar.
De la teva veu.
La teva olor.
Els teus sentits
i decisions.
No puc morir sense provar
dels teus llavis els petons.
Diuen que la sal del mar
tornes amb dolçor,
però com que jo no he provat
no ho sé pas si és veritat.
Fes veure que no hi sóc
i passejat per la meva vida
obrint i tancant portes
sense contemplacions.
Em deixo fer.
Ja ho saps.
El tu és una paraula 
que m'agradaria fer-me meva
cada cop en més instants.
M'agrada el perill.
Passar fronteres és lo meu.
Porto el cor tant cosit 
que ja no m'importa un refredat.
Sé que no sóc immortal,
però amb tu
no m'importa morir.
El cremar pot ser un moment.
La combustió,
indefinida.
Fes veure que no hi sóc
i despullat l'ànima
poc a poc,
per que és ella
la que em crida.









2 comentaris:

  1. S'HI ESTIMES CAL QUE ET DEIXIS ANAR,i DESPULLIS COS I ÀNIMA PER AQUE LA COMUNIÓ SIGUI COMPLERTA,SUPERLATIVA

    ResponElimina