dijous, 15 de setembre de 2011

No tinc el que no existeix

Tocava la una.
Rellotge que avança.
Cervesa s'acaba
apurant l'últim glop
per veure passar el temps,
sense pressa.
Gent angoixada camina
i jo mirant en la llunyania,
observo quieta.
L'aire no crema
la brisa que passa.
Una fulla cau
i a mi, 
que  m'importa...
Si tingués el poder
aquest moment faria etern
per gaudir-lo en essència.
Però no tinc el que no existeix.
Em deixo endur per la màgia
del sol del mig matí
que m'acarona la galta
i em fa sentir viva
mentre poso el fil a l'agulla
del trosset d'aquesta nit
escrit,
en llibreta negra.
Tanco els ulls 
i em deixo per les muses envair.
Així és quan millor estic.
Sola però amb mi.
De tant en tant la solitud s'agraeix.
Costa tornar a la realitat.
Al carrer.
Al seu brogit.
Per uns instants he fugit
on sols sé jo que estic.
En el meu interior hi ha un racó
on et convido a passar.
No és pel que tinc.
És pel que jo en tu, hi puc trobar.

















3 comentaris:

  1. Molt bonic poema Marta, poetesa. S'endivina que una part l'has escrit en una hora diferent a l'altre. Són reflexions d'una dona que lluita desesperadament per compartir els seus batecs, els seus pensaments. I fer feliç a la gent, a la gent que no s'atreveix a dir-ho.

    ResponElimina
  2. estrelleta as cambiat el estil y m'agrada la teva ment es va ampliant cada vegada mes el poema es meravellos m'agrada com descrius el teu moment muaaaaaaa

    ResponElimina
  3. Celebro, i m'agrada tant!!... trobar versos, o prosa, dedicats a la veracitat. Aquests: "En el meu interior hi ha un racó
    on et convido a passar"
    És cert, cada poema teu, em sembla a mi Marta, són on convit... en sentit estricte. Si és vol, fins i tot en sentit de diccionari: "Pregar (algú) de prendre part en un àpat, una festa, etc.; invitar. I encare és més en aquesta accepció: "Incitar, fer venir gust o desig". Cert també que hi ha un racó, la part visible del qual són els teus poemes, poemes (de profunda senzillesa, és a dir sense doblecs).
    I no menys cert és allò que hi ha, allò que hi ha és un interior, un interior indeterminat? No!, crec que no, sinó que es tracte del teu interior. I això, em sembla a mi, jo no ho diria tant pel que tinc, sinó per allò que en els teus versos hi puc trobar.

    ResponElimina